1
Després d’un
esplèndid i sensacional matí de vestit de bany i tovallola a l’esquena, ara, a
l’hora del berenar, s’ha esdevingut una mena de diluvi universal; una tempesta esfereïdora
esquitxada per alguns ocasionals perdigons de calamarsa que no s’esforcen gaire
aamagar la seva soterrada intenció de voler convertirel Delta en una mena
d’Atlàntida contemporània.
Avui em fotré ben
xop!
La merda de paraigua
de butxaca que vaig entestar-me a comprar als xinesos de la cantonada per tal d’auxiliar-me
en aquesta mena de situacions resultarà del tot inútil davant les inclemències
d’aquest temps enfollit. Deu ser cosa de l’escalfament global que, darrerament,
sembla haver trastocat el caòtic ordre climàtic de la façana més occidental delvell,
malmès i caducMare Nostrum.
- Uuuun...,
doooos i treeees! Allà vaig! Collons com plou!
Amb la còmica i
grotesca gestualitat pròpia d’un viatger mullat i desorientat, desembarco,
patèticament, a l’interior de l’hospital. Un cop dintre i força empipat, llenço
el meu ineficaç paraigua a terra escopint serps i dimonis per la boca mentre
maleeixo a tots els milers de milions de xinesos escampats pel món per obstinar-se
a fabricar aquesta mena d’inútils subproductes concebuts per ésser fets servirun
sol cop.
Una enllaunada veu
femenina em saluda educadament obrint-me les portes de l’antiestètic ascensor
sense miralls que m’ha conduit fins a la segona planta.
Resulta increïble
com, en un parell de minuts, he passat per un insòlit i ferotge temporal, per
un ascensor anodí ambientat amb una anestèsica música clàssica i, finalment, per
una de les dissortades i atziagues avantsales del cel dels cristians.
Com puc, m’esmunyo
vertiginosament per un tètric passadís tènuement il·luminat per quatre escasses
llums fluorescents on es pot flairar el subtil aroma de la mort. La meva
educació formal fa que no gosi mirar als costats per tal de no interrompre la
lúgubre intimitat d’aquells que es troben a punt de realitzar el trànsit finalen
la seva eterna recerca d’una vida millor. Les doloroses misèries d’aquests
darrers moments vitalshaurien de poder ésser realitzades en la més rigorosa
intimitat i envoltats només per les persones més properes a aquell qui juga la
darrera partida d’escacs amb la Vella Dama.
El fúnebre, sinistre i
estret corredor s’esgota i jo em limito a enlairar el cap només per reafirmar
que em trobo al davant de l’habitació 205. Obro la porta sense fer cap mena de
soroll i observo com la meva germana petita estreny les mans del meu iaio. Els guaito
en silenci per tal de no destorbar-los. Mai he suportat les interrupcions
grolleres. Ara mateix, però, em sento com un espieta-sàtir, com un voyeur-no-convidat
que contempla un moment d’intimitat extrema entre dues generacions de la
mateixa família només distanciades per sis minses dècades. Una tossera
involuntària i traïdora em delata interrompent aquest privat i postrem acomiadament.
Un cop m’ha descobert, la meva germana s’alça, em saluda amb un parell de
petons (ella sempre ha estat així d’efusiva), em fa cinc cèntims de la inamobible
i funesta situació i aprofita la meva presència per tal de sortir al carrer a
fumar i espargir la ment una bona estona.
Li oferiria un
paraigua..., però ja no en tinc cap.
Prenc seient a la
vora del llit, al costat d’un finestraldirectament orientat al’anticparc
municipal. Els gotellims rítmics, compassats i decadents d’una pluja que
s’esgota m’evoquen tristes cançons melòdiques italianes d’uns temps en blanc i
negre, uns temps que potser van ser millors, uns temps que potser van ser més
purs..., potser. Miro de reüll el meu estimat iaio. Ja només és un record d’aquell
home alt i ben plantat que algun dia va ser. Avui, prim i esquifit, s’ha
convertit en un menut sac de pell i ossos, blanc com la cera i amb una epidermis
subtil i tènue com la d’un vell pergamí. Ara únicament sembla un excedent
obsolet..., un residu anyenc..., una exigua ombra d’ell mateix...
Les ganes de plorar
fan que m’apropi al finestral però, en fer-ho, hi deixo una taca de baf que
tracta d’engrandir-se a pressa feta per tal d’impedir-me l’observació de la
vegetació domesticada d’aquell parc centenari. Aquest sobtat obstacle m’obliga
a fixar la meva fugissera mirada en el sostre del compartiment 205 ja que no em
veig amb cor de contemplar el meu avi per molta estona més sense esclafir a
llagrimejar com aquell nen petit que sempre volia pujar al seient del darrera
del seu vell mobilette.
Es diu que si vigiles
un sostre d’una habitació durant una estona prou llarga, t’acabes mimetitzant
amb l’estuc, les clavilles i el gotelé de
la paret fins arribar aconvertir-te en un moble més de l’estança.
- Perfecte,
així podré fugir de la colpidora imatge del rostre crispat del meu avi poques
hores abans de deixar-nos per sempre!
“Il Mondo” de Jimmy Fontana
retruny al meu cervell mentre el món no deixa de girar. Quan arribem a la
vellesa ens limitem a empènyer un dia darrere l’altre amb l’única esperança que
el darrer instant demori al màxim la seva propera arribada. El tren del meu avi
sembla que ja no desitgi continuar, sembla que, finalment, hagi aconseguit
arribar a una estàtica estació final on restarà aturat per sempre més.
- Pobre
Ramon!, tota la vida lluitant com un burro per tal d’aconseguir una vellesa digna
i tranquil·la... Quina extravagància en els temps que corren!
El
meu fútil soliloqui s’interromp quan, de sobte, el meu iaio sembla ennuegar-se.
M’hi apropo per tal de verificar que tot segueix de la mateixa manera. Li parlo
a cau d’orella. No respon. Les constants vitals continuen estables. El cor se’m
relaxa. Les pulsacions tornen al seu lloc. Li ofereixo una rústega i tosca
carícia. M’adono que mai li havia fet cap. Tota la vida estimant-lo i no li ho havia
demostrat cap vegada. Tantes jornades estiuenques pescant samarucs i granotes, tantes
tardes de diumenge jugant plegats a les cartes, tants milers d’hores mirant el futbol, més de trenta
anys menjant un al costat de l’altre i mai li havia pogut dir que l’estimava i
que l’enyoraré la resta de la meva vida.
- Això
també ens ha quedat pendent! Que curt de gambals he estat! Per quins set sous els homes només apreciem
les virtuts dels éssers més estimats quan marxen per no tornar!?
- Quaranta-set...,
quaranta-set anys...
Aquesta xifra em sorprèn agafant-me totalment desprevingut. No m’ho
esperava! Ara, tot de sobte, s’ha posat a parlar! Setanta-dues hores sense
pestanyejar i ara em xiuxiueja una xifra que no sé pas què collons significa!
Apropo l’orella a escassos mil·límetres de la seva boca! L’empenyo suaument per
tal que recuperi la consciència! Miro i torno a mirar les seves constants! Tot
segueix igual! Res ha canviat! Tracto d’asserenar-me. Dubto. Potser ha estat el
fruit de la meva imaginació...
Passa un àngel, en passen dos, tres..., i així fins a deixar el cel
gairebé deshabitat. Una sensació d’impotència embolcalla la meva ànima. Tracto
de reflexionar sobre aquesta xifra aleatòria. Especulo, barrino, medito i raono
sense treure’n l’entrellat. Conjecturo a l’atzar però resulta del tot inútil...
La porta de la 205 s’obre inesperadament retornant-me a la crua realitat.
Una infermera lletja, rabassuda i amb uns malucs com els d’un rinoceront africà
em fa fora de l’habitació d’una manera gairebé grollera per tal de realitzar
les ablucions diàriesal meu avi. Un cop al passadís, observo unwhatshapp de la meva germana que m’indica
el seu imminent retorn. Amb les butxaques a les mans i una mica de cara de
borinot, opto perbaixar a la cafeteria.
La mateixa enllaunada veu femenina d’abans,aquest cop, es limita a acomiadar-me
d’una manera dolça i educada. Surto al carrer. L’olor de la terra molla del
parc impregna els meus narius. Em relaxo. Deixo enrere la crispació
hospitalaria. Surfejo per la vorera mentre tracto de no embrutar-me massa els
baixos dels texans amb els bassals acabats d’engendrar per un cel ennegrit i
força enutjat. Entro al bar cercant una taula tranquil·la i solitària allunyada
dels comentaris dels habituals erudits de taverna per tal de reposar el meu
esperit fullejant algun efímer diari esportiu que m’ajudi a superar el garbuix
emocional en què em trobo immers. Així, entre messis i cristianos, neymars i florentinos, tracto de soterrar infructuosament aquest patiment que
em neguiteja i em desficia l’ànima. “Quaranta-set,
quaranta-set anys...” Per molt que ho rumio no li acabo de trobar cap mena
de sentit... Procuro centrar la meva atenció en la lectura, ja que mentre el
meu cervell desxifra qualsevol text escrit no disposo de suficient capacitat
neuronal per tal de retenir el material acabat de llegir i analitzar, alhora,
el caòtic desordre d’emocions on em trobo submergit. Durant tota la meva vida
he considerat que el senzill gest de llegir qualsevol cosa per fútil que aquesta
sigui es podria comparar a fer trampes al jugar al solitarija que m’ajuda adefugirla
realitat quan aquesta no em resulta massa plaent.
De sobte, però, en
passar pàgina, la sang em crema i el clatell em bull. Com havia pogut no
veure-ho si havia estat tota l’estona al meu davant! Les ombres del passat encara el persegueixen! Enguany
faria quaranta-set anys que la meva àvia ens va deixar a causa d’un penós
càncer de pit que, malgrat l’aferrissada lluita del meu iaio venent-se tota la
terra d’arròs per pagar qualsevol tractament miraculós que pogués allargar mínimament
la seva existència terrenal, va, finalment, emportar-se-la al cel dels
cristians.
La vida, atzarosa i
juganera, alguns cops com aquest et sorprèn amb un triple salt mortal desubicant-te
i descol·locant-te completament.
Una llàgrima em
regalima per la cara...
- Vell
xaruc!..., com l’arribaves a estimar...
2
El meu enèsim saqueig
al frigorífic –les situacions crítiques sempre m’han accelerat el metabolisme
alimentari- queda interromput en escoltar la sorollosa melodia del meu
atrotinat telèfon mòbil. En sentir-lo, ho deixo tot i, com un atleta etíop dels
anys vuitanta, recorro a peu nu i a tota velocitat la curta distància entre la
cuina i el rebedor. Les presses mai han estat unes bones conselleres i, com era
d’esperar, m’entrebanco caient estrepitosament a terra. Darrerament, de tant
ensopegar amb els revessos de la vida, fins i tot, ja caic amb estil.
M’alço farragosament
i miro d’agafar el telèfon per tal de retornar la matinera trucada de la meva
mare qui, entre plors i gemecs, tracta d’explicar-me la serena defunció del meu
iaio. Em sento com si –un cop més-
haguera arribat tard a la fotografia de fi de curs del col·legi de la meva
infància. Em quedo paral·litzat sense saber pas què fer ni contestar. Una malenconiosa
aflicció em subjuga sotmetent-me en cos i ànima. Una tristor apegalosa m’empeny
ajudant-me a subsistir a l’esgotadora jornada que tinc per davant...
Com un autòmat truco
a les meves germanes...
3
Com detesto
l’execrable costum de xerrotejar amb el to pseudopaternalista
de qui es creu amb el deure obligatori i ineludible
de parlar per parlar, sense dir res. La gent parloteja i enraona tractant de
convèncer-te que ha estat el millor que li podia passar, que ja havia esgotat
tot el talonari de la seva vida, que havia tingut la sort d’haver gaudit de la
coneixença de cinc néts i dos besnéts... En definitiva, una pila de frases tòpiques
i estereotipades totalment buides i sense cap mena de missatge; unes
elucubracions només concebudes per tal de quedar bé i dignificar aquestes
converses de capella ardent. Jo, per la meva banda em mostro igual d’hipòcrita que
aquesta mena d’individus i em limito a donar-los tota la raó quan, segurament, ja
els havia deixat d’escoltar abans que diguessin la seva primera frase.
En
aquests moments de condol actues més per automatismes que per altra cosa i vas
tirant endavant gràcies a algun
antidepressiu i també, és clar, als uniformats àngels de la mort del tanatori
que t’il·luminen en aquests moments de tràngol i et serveixen de guia pels
laberíntics camins de la mercantil parafernàlia del negoci de la mort que
trafica amb els sentiments més profunds de les persones que acaben de perdre a
un ésser estimat. És en aquests moments quan t’adones que ens hem venut en cos
i ànima al pervers déu del capitalisme més recalcitrant a canvi d’un trist i
exigu grapat d’estèrils promeses, que ens hem suhastat barata trenta míseres
monedes d’or caigudes com engrunes de l’enlairada i inabastable taula d’aquells
qui veritablement mouen els fils; que ens limitem a ser uns patètics éssers
humans...
4
Camino i camino sense
ser capaç d’alçar el vol. Passejo per la vorera gaudint de la màgica i festiva
diada catalanista de l’onze de setembre amb milers de mans entrelligades
conformant una colossal cadena humana que solca tota una nació.
Pujo al cotxe i poso
la ràdio. Per alguna de les radiofórmules que en conformen el dial, algú ens
recorda la mort del mític cantant melòdic italià Jimmy Fontana.
Quina gràcia
d’encert! Havia de ser justament avui...
“Gira, il mondo gira
nello spazio senza fine
con gli amori appena nati,
con gli amori già finiti
con la gioia e col dolore
della gente come me.
Oh mondo!, soltanto adesso,
io ti guardo
nel tuo silenzio io mi perdo
e sono niente accanto a te...
nello spazio senza fine
con gli amori appena nati,
con gli amori già finiti
con la gioia e col dolore
della gente come me.
Oh mondo!, soltanto adesso,
io ti guardo
nel tuo silenzio io mi perdo
e sono niente accanto a te...
Il mondo!,
non si é fermato mai un momento,
la notte insegue sempre il giorno,
ed il giorno verrà...”
non si é fermato mai un momento,
la notte insegue sempre il giorno,
ed il giorno verrà...”