Ell
Em desperta el brunzit vibratori
d’un telèfon mòbil repicant empipadorament al damunt de la tauleta de nit. Obro
els ulls només per adonar-me que el sol encara no ha sortit. Amb el cor mig
adormit, agafo el maleït aparell i, just un instant abans de rebatre’l contra
la paret, m’ho rumio una dècima de segon revisant l’agosarada identitat de qui
m’ha tret de l’estat de somnolència en què em trobava sumit fins fa un instant.
Mentalment incapacitat per una millor contesta, reacciono amb veu d’ultratomba tan
sols per escoltar una munió indesxifrablement inconnexa de crits i expressions malsonants
que m’obliguen a alçar-me precipitadament del llit.
Són les vuit AM i el sol encara
no ha sortit. De moment l’astre rei resulta perdedor en la seua diària lluita-de-gegants contra l’etern núvol
de contaminació que, d’una manera perenne, envolta la nostra ciutat.
Pel retrovisor del cotxe
m’observo el demacrat careto-de-zombie-de-peli-de-sèrie-B
que foto darrerament. Empipat, rondino
i renego del meu poc saludable hàbit d’anar a dormir ben tard, llevar-me ben d’hora
i esmorzar qualsevol cosa al bar de sota del trist apartament de separat on ja semblo
haver-me instal·lat d’una manera definitiva. Amb un parell de burritos
picants, una chela ben freda i un esgarrifós
cafè capaç de posar en entredit el-meu-ventre-a-prova-de-bombes
jo, ja faig per sortir al carrer i tractar de conquerir el complicat món que
ens ha tocat viure.
Les intermitents llums blaves dels
vehicles policials, així com l’enrenou d’una gernació d’agents i facultatius
mèdics bellugant-se caòticament, m’indiquen,
a les clares, que ja he arribat al meu destí. En baixar del cotxe, el Moncho -el mateix simpàtic
company que m’ha despertat ara no fa ni tres quarts d’hora- no em deixa alenar explicant-me, amb la seua
dinàmica de crits i gestos exagerats, els detalls més escabrosos de l’homicidi
que s’ha perpetrat aquesta mateixa matinada.
Som a la Carretera Federal 2 (la
que connecta amb Tijuana), entre una deixalleria i un descampat. El meu nom és
Pedro Acosta. Treballo per a Juárez Hoy
i, allí mateix, al ben mig d’una col·lecció de passius membres del departament
de policia impecablement uniformats, ens trobem amb el cos mutilat d’una noia
jove segurament assassinada fa ben poques hores. Les seues, clarament
definides, faccions indígenes així com un uniforme blau mig estripat m’indiquen
inequívocament que es tracta d’una maquiladora[1],
d’una treballadora de la àlgida i pròspera indústria manufacturera de l’Estat
de Chihuahua.
...
Ella
Aquests darrers dies se’ns ha
girat força feina havent de realitzar dobles torns extraordinaris per tal
d’augmentar la producció davant la creixent demanda dels-de-l’altra-part-de-la-frontera. El mercat dels Estat Units
pareix un monstre sempre afamat a qui
mai aconseguirem afartar. Resignada, però, accepto la meua poca fortuna sotmetent-me
a les ordres del patró pels irregulars i minsos trenta dòlars que rebo de setmanada .
Avui, per tercer dia consecutiu,
arribaré a casa un cop ben entrada la nit. La meua preciosa Clarita tornarà a adormir-se lluny dels
braços de la seua mare. La meua estimada nena rebrà la visita de Juan Pestañas[2]
acaronada per la abuelita Prudencia qui, després de set
dècades de lluita vital, haurà portat avant, tota sola, a tres generacions de
dones Nucamendi des del seu Chiapas
originari. La nineta dels meus ulls descansarà envoltada de titelles, ninots i petits
óssos de peluix mentre la seua esgotada mare
la contemplarà a les fosques plorant en silenci davant la impossibilitat de gaudir
de la contagiosa rialla del preciós fruit del seu ventre.
...
Ell
- Ofelia Nucamendi, vint-i-tres anys, soltera, residència estable al
cent tretze de l’Avinguda Transporte Sur.
D’aquí de Juárez però arribada ara fa cinc anys provinent del sud de Chiapas.
Deixa filla petita encara no escolaritzada a càrrec del familiar més proper:
l’àvia... – ens comenta als nois de la premsa el sergent de la policia d’una
manera mecànica, monòtona i rutinària, com aquell a qui res l’importa el text
llegit.
- Podríem vincular aquest cas als
múltiples feminicidis de Las muertas de Juárez? - pregunto amb la
curiositat del periodista bregat en mil i una notícies d’aquesta tipologia.
- Pedro..., Pedrooo..., Pericoooo...
No et facis l’orni que sempre estàs a la recerca d’un titular escabrós per
poder deixar-nos ben malparats - em recrimina benèvolament l’interlocutor
policial mentre plega veles
donant per finalitzada la improvisada roda de premsa.
Mitja hora després -el temps de
prendre un cafè i fumar-me una cigarreta- l’escena del crim queda deserta. Només
roman al terra un patètic grafit florescent maldestrament dibuixat i el rastre
de les desenes de rodades dels vehicles vinculats al cas com únics i tristos recordatoris de l’assassinat de la
noia Nucamendi.
Demà, només trobarem algun breu comentari
a les seccions de successos dels rotatius locals i, si hi ha un polsim de sort,
alguna nota al·legòrica als informatius de Televisa
o al Canal 7.
La setmana vinent, Ofelia, únicament serà una més entre les
incomptables mortes i desaparegudes d’una llista que sembla no voler mai deixar
de créixer i que atorga a Juárez el dubtós títol honorífic de Ciutat més perillosa del món per sobre
de Caracas i de les, permanentment on
fire, capitals de l’Orient Mitjà.
...
Ella
Com tots els dies, l’estridència
sonora del timbre ens avisa de l’acabament de la nostra eterna jornada laboral.
Són més de les deu de la nit i el sol ja fa força estona que s’ha retirat per
dormir. Totes les maquiladores correm
a afanyar-nos no fóra cas que perdéssim el darrer vell autobús verd de la Línia
8 que ens deixarà a poca distància dels nostres llocs de residència habituals.
Prenem seient en silenci. Només s’escolta l’ofegat rum-rum d’un atrotinat motor tan carregat de quilòmetres que ja ningú
recorda quan va sortir de la fàbrica de la General Motors a Detroit.
L’esgotament suportat pels nostres cossos després d’una dotzena d’hores de dura
feina ens impedeix badar boca per mantenir qualsevol tipus de conversa. La
callada tristor d’aquelles que s’han quedat a les portes d’assolir el somni americà recarrega el xafogós ambient
d’un transport col·lectiu on comoditats confortables com l’aire condicionat i
la neteja van romandre encallades a l’altra part de la frontera.
El Paso queda tan
lluny..., el Rio Bravo és tan ample...,
les patrulles frontereres es mostren sempre tan diligents en l’acompliment de
la seua tasca..., el Desert de Chihuahua
resulta tan sec i tan àrid..., les nostres càrregues familiars són i seran
sempre tan feixugues...
A cada aturada el nostre autobús
va alleugerint el pes de tota la tristor acumulada al seu interior descarregant
afligides i abatudes dones per les diferents barriades d’aquesta ciutat sense
cap mena d’ànima. Davant la propera arribada del meu torn, m’alço i premo la
campaneta d’avís mentre dirigeixo una breu salutació còmplice al mateix xofer
malcarat que em du a casa totes les jornades des d’aquell dissortat dia quan
vaig decidir-me a sortir del meu Chiapas de procedència.
En posar el peu a terra, al ben
mig d’un solar deshabitat que fa d’improvisada parada de bus, em sento sola,
insegura i, del tot, vulnerable. El deficient enllumenat que tutela el meu
repetitiu trajecte diari cap al recer de la casa familiar tampoc ajuda gaire a
fer-me sentir emparada i protegida. El guirigall i la fressa llunyana de dos
gats en zel barallant-se acaben per posar-me el cor a cent mil revolucions per
minut. Accelero les meues passes maleint la llargada d’uns pantalons i una bata
de la feina que em vénen massa grans. Renego també de la meua genètica indígena
que em va adjudicar unes cames massa curtes que resulten ben inútils per a les
curses de velocitat. M’arrambo la bossa
de mà i remeno el seu interior recercant el ganivet de la fruita de l’esmorzar
per tal de dissuadir a qualsevol agosarat amb ganes de brega. Tracto de pujar
el ritme de les meues mini-gambades etzibant-me
petits copets a les cuixes per tal d’activar les cames al màxim mentre
saltironejo evitant els mil rocs i forats que atapeeixen el terra del meu camí.
Al mateix temps, eludeixo les incomptables línies mig esborrades que entapissen
el malmès paviment terrer..., deu ser que la por i el pànic m’incapaciten la
ment transformant-me en una maníaca obsessiva compulsiva qualsevol.
No tinc cap gana de convertir-me
en una més de las muertas de Juárez,
apareixent a l’endemà mutilada i parcialment esquarterada al mig d’un solar ple
de runa i deixalles a la vora de qualsevol perduda carretera secundària....
...
Ell
La fredor de la nit desèrtica
acarona una ciutat-que-mai-dorm per
cortesia del pas fronterer que lidera el nostre ritme diari. La gran densitat de trànsit suportada per les principals artèries
que, persistentment, alimenten al gran-monstre-del-nord
m’impedeixen de gaudir al màxim de la conducció del meu Ford Gran Torino Coupé del 74. Aquest vehicle ha estat el meu únic,
fidel i veritable amor des d’aquell dia quan no vaig poder estar de regalar-me’l,
ara ja fa un parell d’anys, després de veure l’ovacionada pel·lícula del gran Clint Eastwood. El seu flamant
color vermell pintaungles i aquella capota de vinil immaculadament blanca em
van seduir immediatament convertint-se així en el tro final que va fer esclatar
en mil bocins el meu malmès matrimoni. El fruir del dolç pilotatge del seu magnífic
motor V8 pels carrers de Juárez m’ajuda a evadir-me de la buida tristor que
m’assalta el cor cada cop que observo qualsevol d’aquelles nombroses creus
rosades, recordatori despietat dels milers de dones tràgicament desaparegudes o
assassinades durant el transcurs de les dues darreres dècades.
Semblo un imbècil, un meco[3],
un beneit del cabàs cercant el miler de
possibles perquès d’aquestes morts tan inútils mentre, alhora, tracto de trobar
un lloc d’aparcament ben proper al meu apartament de nou-solter. Entre les
divagacions del meu dispers cervell em vénen al cap teories força vàlides on
s’esmenta l’eterna lluita de poder entre els diferents cártels mafiosos fronterers, la passivitat de les autoritats, la
tradicional violència de gènere masclista imperant a la societat mexicana, el
turisme sexual del tot-s’hi-val
procedent del nord del Río Bravo...
Tanmateix, decideixo obviar i deixar de banda la possibilitat d’un super-assassí-en-sèrie capacitat per a
liquidar i esquarterar a milers de dones mexicanes mentre defujo, també, les
recargolades teories que ens parlen de programades abduccions extraterrestres per
experimentar macabres rituals amb la població femenina local... Hi ha gent per
tot...
Sense cap mena de prescripció
mèdica qualificada m’administro un setè gotet de tequila anyenc com a eficient
somnífer casolà. El meu elevat grau d’intoxicació etíl·lica em porta al cervell
tèrboles imatges de icòniques matriuskes russes sense principi ni
final en una perfecta representació al·legòrica a l’embolicat cas de las muertas de Juárez. Totes les
històries resulten sempre similars, brutals i esgarrifoses i ni la
col·laboració d’experts del FBI ni l’atracció mediàtica internacional atiada
per la participació d’afamats artistes com Jennifer López o Antonio Banderas podran
suscitar mai cap mena d’alteració rellevant en aquesta, caòticament inesgotable,
sèrie de crims.
Definitivament res no varia ni
canviarà mai i les dones continuaran desapareixent cada vesprada com per art
d’encanteri...
...
Ella
Un segon..., dos segons..., tres...,
quatre..., cinc..., el perill sembla que ha passat. Esbufego un sospir de
profunda tranquil·litat. Aquesta nit aplegaré sana i estàlvia a casa i podré
gaudir en pau de l’observació de la meua preciosa Clarita mentre dorm plàcidament al seu meravellós món de fantasia
tan allunyat del racionalment caòtic univers dels més grans.
- Vinga, Ofelia, dues cruïlles
més i ja hi ets!
De sobte, un fort cop al cap.
Mans suades i respiració mig tallada. Sofriment, martiri i turment. Càstig
innecessari. Soroll de roba estripada i eines esmolades reflectint la llum de
la lluna. La Vella Dama apropant-se amb la falç perfectament esmolada...
Al no poder ni voler suportar més
aquest suplici inhumà decideixo evadir la ment i pensar en la meua nena que
avui, com gairebé totes les nits, sense cap mare que l’aviciï, rebrà la visita
de Juan Pestañas amb la seua cançó
per dormir:
“Buenas
noches,
hasta
mañana
que
Juan Pestañas
ya
va a llegar.
El
anciano de los sueños
bonitos
cuentos
te
contará...”
...
Ell
Em costa d’encertar la clau al
pany de casa. El darrer got de tequila no m’ha anat gaire bé i em noto un poc
marejat. Sense voler-ho, poso en marxa l’aparell radiofònic. Aquesta nit
dormiré ben acompanyat. L’alcohol i la música sempre han compaginat adequadament.
Em trec la roba tenint força cura
de no caure i prendre mal, mentrestant, per alguna de les radiofórmules
nocturnes on els noctàmbuls i els insomnes demanen melodies a la carta, ressona
una bonica cançó de bressol tradicional mexicana que m’acarona acompanyant-me
dolçament vers els braços de Morfeu.
Demà serà un altre dia...
“Buenas
noches,
hasta
mañana
que
Juan Pestañas
ya
va a venir.
Ponte
tu pijama,
métete
en la cama
porque
ya es la hora de dormir”.
[1] Treballadora d’una empresa processadora, normalment subcontractada i
instal·lada en zones franques frontereres exemptes de tota obligació
fiscal i laboral. La totalitat de la
seva producció està destinada a l’exportació al mercat europeu o, en aquest cas
concret, al nord-americà.
[2] Tradicional cançó mexicana
de bressol del compositor mexicà Francisco Gabilondo Soler conegut com Cri
Cri, el grillito cantor.
[3] Emprat a la mexicana zona de Chihuahua com a sinònim de ximple o
maldestre.