divendres, 13 de juliol de 2018

Nit màgica al castell!

 La nit més màgica de l'any us vàrem convidar a conèixer a Esperança Badia una bruixa ampostina que va viure al s XVI. Els alumnes i també els professors d'ETCA van recrear el conte "Bruixa!" escrit per l'ampostí Jesús Serrano.


dilluns, 9 de juliol de 2018

Una nova Història per pensar a la Revista Amposta

Ja tenim una altra entrada a la Revista Amposta! Aquest cop porta el títol de "Don José". Podeu llegir-la. És estiu i teniu vacances...😉

dimarts, 22 de maig de 2018

Revista Amposta!

Aquest cop sortim per partida doble a la Revista Amposta! Amb una nova "Història per pensar" i amb una referència al darrer premi literari que he rebut!

dilluns, 14 de maig de 2018

Relat guanyador del XXXIV Concurs Literari Joan Cid Mulet

Aquí us deixo el relat guanyador del XXXIV Concurs Literari Joan Cid Mulet!



"Gairebé podria semblar un conte" 
La vida és un conte explicat per un idiota,

ple de soroll i de fúria, que gairebé mai no significa res.

Macbeth


Avui, a la migdiada, he somiat que la mare encara vivia.

Hi ha moltes maneres d’explicar una història. Ningú no resulta del tot irreemplaçable, però algunes pèrdues són i seran sempre massa importants i, el meu esdevenir vital, com el de quasi tothom, no resulta fàcil de resumir. De vegades, el temps sembla voler aturar-se en algun instant concret i s’entesta a ocultar, davall de centenars de superflus estrats, alguns fets massa destacats dintre de les nostres insípides vides de conformats esclaus del capitalisme més contumaç.

Ella, la mare, sobretot quan va fer-se gran i va caure malalta, va entossudir-se a explicar a tothom, entre altres històries sobreres i supèrflues, el fet curiós i desconcertant que no em van créixer els cabells fins que no en vaig tindre tres o quatre anyets. Ara ja en sou sabedors! Vaig ser una criatura ben estranya, sana, forta i amb totes i cadascuna de les dents, però tan calb com la icona d’aquell producte de neteja conegut per tothom! I que corria, a tort i a dret, com un “boti” estrafolari, pel Villa Franco del meu cor. Cada tarda, ja fora estiu o hivern, anava de casa en casa a saludar qualsevol dels meus dos pares... Perquè en tenia dos de pares jo, sabeu? Només un d’ells n’era el veritable i biològic, és clar, però la mare mai va voler revelar-me el nom del meu autèntic progenitor. Per aquest mateix secret ignot, vaig veure’m obligat a estimar-los tots dos per igual. Eren uns altres temps. S’havia de colonitzar un Delta insalubre i pantanós on mancaven moltes dones i jo, jo vaig ser un nen amb molta sort de tindre’n dos de pares.

Que jo recorde, a tota hora vam viure en un llogarret menut com un puny, amb uns foscos orígens dictatorials i que es caracteritzava per unes façanes ben emblanquinades i per uns patis, que amb la fúria dels fets que s’hi van esdevenir, van fer-se’m excessivament florits. Vam ser noranta-set famílies de colons afins al Movimiento. Bé! Per ser del tot exactes, noranta-sis i un capellà entestat a colonitzar ànimes –sota l’ombra allargada d’un campanar massa alt– i a regir, amb mà de ferro, l’ètica i la moral d’aquell diminut nucli poblacional. A totes i a cadascuna d’aquelles sortoses famílies van arrendar-nos, de per vida i per designi del Generalísimo, una quinzena de jornals de la terra més erma que varen trobar, un trosset per conrear verdures i una formosa caseta unifamiliar. Sempre ens vàrem considerar nosaltres mateixos i, malgrat la rudesa primigènia de les nostres condicions vitals, uns privilegiats que havíem assolit totes aquelles prebendes gràcies a diverses accions de sotamà que la mare, en morir els seus progenitors, va escarrassar-se a assolir d’alguna coratjosa manera que, suposo, no va estar exempta de certa foscúria.

De tots és sabut que una mare és una mare i malgrat que la meua disposava d’un parell de prínceps blaus a qui estimar, jo mai no vaig veure’m amb cor de tenir-li en compte aquella atípica interdependència amorosa seua... Ans al contrari, la meua va ser una infantesa molt protegida i controlada. Potser és per això mateix que sempre he trobat excessivament complicat el fet de fer-me gran i poder decidir per mi mateix. Créixer t’obliga a haver-te d’enfrontar amb la realitat més quotidiana i jo, durant la inexorable caiguda de les fulles del meu calendari vital, he anat limitant-me a tractar d’apaivagar tots i cadascun dels meus incendis personals amb un trist i insignificant gotet d’aigua mineral amb gas.

Vaig néixer i he viscut la vida al Poble Nou. Tota la meua experiència viatgera podria resumir-se a treballar, peregrinar pels hospitals acompanyant la mare i també a un trist i lúgubre servei militar a Castillejos. A tota hora he sigut de somnis finits i abastables i, malgrat que les vacances dels altres sempre m’han semblat millors que les meues, he preferit tractar de ser feliç al mediocre i gris vagó de tercera que m’havia tocat en sort.

Diuen els qui en saben que la Història amb majúscules només l’escriu la gent important, però jo, personalment, sempre he cregut que calia trencar els mites més tòpics i provar amb les petites cròniques vitals de la gent més  corrent i ordinària. Poques coses resulten tan novel·lables com el fet de rascar el socarrimat del fons de la cassola de la mateixa quotidianitat diària i fer de l’anècdota una capriciosa faula d’ogres i fades, eixuta i lacònica, però tan diversa i complexa com la realitat que ens és del tot inherent. Sempre, ja de menut, m’he tingut per excessivament sensat. Massa assenyat, ponderat i judiciós per perviure al cent per cent. Què voleu? Cadascú és “cadasqual” i tracta de navegar com li permeten fer-ho.

Tota la vida he gaudit força l’aroma de palla i fang de la ribera. Ni sóc ni seré mai pagès però sempre m’ha trasbalsat el color daurat d’uns camps d’arròs marcats a foc per les petjades terrenques d’una maquinària pesant obstinada a envair del tot la desembocadura del riu Ebre. La meua terra i la dels meus sempre ha sigut una terra d’aiguabarreig, de vent i de silencis, de sal i d’arròs. Una terra antiga però no massa. Una terra bona i fèrtil però també rígida i salabrosa. Una terra capacitada per a modelar l’ànima i el coratge de la seua gent...



**********



És setembre. El temps de la calor ja hauria d’haver prescrit. Prompte començarà la sega i els tractors i les recol·lectores de darrera generació ompliran de rodades els caminals riberencs. Encara falten uns quants dies de platja. No plou ni sembla que vulgue fer-ho. Els carrers continuaran ben bruts i serà un mal any per l’oliva. Sempre ha sigut així, mai no plou ni plourà al gust de tothom!

La mare... Tots tenim alguna vergonya al descobert, però ella... ella no va tenir-ne mai cap de penediment. Tot i quedar-se prenyada ben aviat sense haver-se esposat amb cap dels seus nombrosos pretendents, mai no va sentir-se intimidada per una societat tan marcadament masclista i decimonònica com la seua. Els hòmens del poble (els fadrins i també els casats), cada tarda, allà les sis, feien cua davant de l’església per veure-la passar i movien els caps, com en una mena de coreografia primigènia, al ritme del seu pas, mentre n’admiraven el magnífic parell d’anques que nostre senyor havia tingut a bé regalar-li. Del seu temperament indòmit i tempestuós ja en parlarem més endavant...



**********



Els pares... Ai els pares! No podien haver sigut més diferents. Un, en Ramon, de tan fort i xaparro com n’era, semblava un llaurador de bancals. Amb una veu aspra, com la d’un vell fumador, tenia la mirada fosca i emanava un posat dur i brau com de pinxo perdonavides. La seua, però, era una rudesa estudiada amb un cert primitivisme que semblava del tot deliberat. Ben al fons i quan el coneixies, quedava ben clar que només era un tros de pa i un figa blana qualsevol. Ramon era unívocament masculí, sòlid, fiable, lleial, compacte i amic dels seus amics. Ben al contrari, en Tomàs, era un d’aquells hòmens que es torcaven i es torquen la brutícia de la boca amb la màniga de la camisa. Sempre va ser una persona poc curosa amb el seu aspecte personal. Mai no s’empolainava. Baixet i grassonet, feia gala d’un caràcter extravertit i desimbolt. No era ni guapo ni lleig, però s’estimava la mare d’una manera gairebé embogida. Tomàs, a tall de resum, seria allò que podríem dir-ne un panxacontent conformat. Ell era així i  prou... però era meu.

El xiquet que algun dia vaig ser va veure’s obligat a saber sospesar els nombrosos avantatges i oportunitats que aquella mena de prometatge estrany i estrafolari li brindava. Així, els dies parells dormia a cal Ramon, mentre els senars ho feia al d’en Tomàs... o a l’inrevés. Ara no ho recordo bé. De fet, tot depenia de l’estat d’ànim de la mare qui tenia una malagradosa manera de complaure tots dos marits en una mena de simbiosi amorosa gairebé perfecta... a estones. A més estava l’exasperant murmuri tàntric d’unes beates mal follades que guaitaven amb ulls perniciosos aquella relació poc comuna. A més, també, i com no podia ser de cap altra manera, surava per l’ambient la figura omnipresent d’un retó pudent armat amb una Espasa de Dàmocles a qui tota aquella amoralitat intrínseca li removia les freixures i l’exasperava de mala manera.



**********





L’altre dia, mentre m’afaitava, vaig descobrir-me una altra cara que no m’era del tot desconeguda. S’assemblava una mica a don José. Des d’aleshores que em tinc mania i ja no puc quedar-me a soles amb mi mateix.

Voldria haver sigut capaç d’explicar-vos, en aquesta desconcertant, erràtica i retrospectiva dansa vital personal, una comèdia amable i benvolent... de les de final feliç, com les pel·lis de Billy Wilder, però no tindreu tanta fortuna perquè aquest és i serà un conte pervers, un poquet cruel, com un drama shakespearià però passat pel ferotge i lacònic tamís del Delta del riu Ebre.

Aquells, els que vaig viure, eren uns altres temps. Tampoc no us penseu que massa allunyats del suïcidi cultural on ens ha empentat la despòtica globalització uniformitzant d’avui en dia. Érem pobres, sí! I el nostre temps va ser difícil, també! A voltes, sobretot de ben petit i malgrat treballar tots, només disposàvem de quatre crostons de pa ressec, una mica de xapadillo i un gotet de vi per portar-nos a la boca. Per això mateix i a contracor, va tocar-me fer d’escolanet per tal d’ajudar la malmesa economia familiar.

Hi ha moltes maneres d’explicar una història i el silenci de més de quatre dècades n’és una de les més habituals. Don José, el retó, era el menut de tres germans d’una família de pagesos acomodats i partidaris del Règim. Parlava sempre en castellà malgrat ser de Roquetes i, com que tenia més panxa que alçada, a vegades, no podia ni respirar sense que li vinguessin basques... o això em pensava. Però anem a pams!


Tot va esdevenir-se fa molts anys. Era de tarda, una tarda d’estiu, d’un estiu que, ara em ve al cap, va ser el més calorós que recordo. La safata de la missa de sis no havia anat gaire bé. Tres o quatre rals mal comptats, diria inclús que algun botó i un tap de gasosa. Don José estava de mala llet i jo, en adonar-me que se’n venia vindre una de bona, vaig optar per moure’m amb peus de plom mentre recollia els estris cerimonials i endreçava una mica l’església. Les passions humanes, a voltes, ens estaborneixen l’enteniment i ens apropen a les bèsties. Pot ser que sigue per això que només recordo una pudor rància de caliquenyo, un alè com de cassalla, una mirada enterbolida, un somriure carregat de malícia i, sobretot, una veu estranya i del tot desconcertant, com de sàtir enfollit. També puc rememorar, com si fóra ara mateix, com va empènyer-me envers la sagristia, com va acorralar-me com un cadellet desemparat, com va grapejar-me l’anca i com va alçar-se la sotana per treure’s la secallona...

-       A ver si sabes mover tan bien el culo como la puta de tu madre! va dir.

Recordo, també, el raig d’hòsties consagrades que van fotre-li en Tomàs i en Ramon, els quals, aquell dia, potser perquè havien ensumat quelcom sospitós en el posat del retó, van passar a recollir-me en acabar la cerimònia litúrgica. Es veu que van trencar-li el nas i un parell de costelles. S’ho tenia ben merescut per cabronàs! Veure plorar i suplicar misericòrdia un home amb sotana va tindre, pel xiquet innocent que alguna vegada vaig ser, un no sé que colpidor que mai no he pogut arribar a explicar a ningú. Tots tenim algun secret ben ocult als calaixos de la memòria... i ara ja en sabeu el meu. No deixa de ser irònic el fet que, des de llavors, sempre he mostrat aversió a la sang i a tot allò que face olor d’església.

Aquella mateixa setmana no va parar de ploure. La porta del confessionari va romandre tancada i, tots quatre, vàrem poder sopar junts vuit o deu nits ben seguidetes. L’endemà, aquella veritat excessivament sagnant va fer-se evident a tothom. La gent era pobra de diners i d’esperit, però encara sabia sumar. I amb el temps, don José, va veure’s obligat a fugir, de nit i sense acomiadar-se, del nostre Poblet.

Abans, de jove, era radicalment moderat. Ara, en canvi i ben al contrari, sóc moderadament radical. Trobo que, amb la caiguda de les fulles del calendari i gràcies als molts revessos que m’ha anat oferint la vida, he anat guanyant en moderació.



**********



No us penseu que m’he descuidat de la mare. Ella i el seu temperament indòmit. Ella i la seua eterna lluita contra corrent. Ella que sempre va manar tant. Ella que disposava d’un únic superpoder anomenat dignitat. Ella que mai no va poder endevinar que un mal dolent l’enxamparia per endur-se-la –malgrat no ser una persona religiosa– al cel dels cristians...



Al principi, tot plegat només va semblar-nos un mal de cap que durava una mica massa, però, amb el temps, va fer-se evident a tothom que alguna cosa no acabava d’anar del tot bé. Malgrat que vam intentar amagar-ho amb totes les nostres exigües forces, tot el poble va adonar-se que, a la mare, se li havia esquerdat la paret mitgera del seu cor de lluitadora eterna. D’un dia per l’altre va enfosquir-se-li la mirada i va perdre tot l’interès per les coses mundanes però, malgrat tot això, va ser capaç de sobreviure els seus dos marits...



**********



Als pares vàrem enterrar-los el mateix dia. Quina gràcia més atzarosa! Tan diferents com eren i van haver de patir aquell maleït accident ben junts. Ja

els ho deia jo que amb aquell atrotinat Renault-6 que també compartien i que només feia que estossegar fum negre no podien anar enlloc. Quan n’estàvem tapiant els nínxols va passar-nos pel cap resar alguna cosa però vam adonar-nos que no recordàvem cap mena de pregària. Als enterraments perquè vàrem enterrar-los plegatsvam ser-ne dotze o tretze. Un escarransit ramat d’àngels caiguts de quatre grapes al bell mig d’aquest món esquerp i insolidari. Tot eren cares llargues i, fins i tot, algú plorava. Avui en dia, gairebé podria assegurar que un dels gats del carrer, el menys agraciat i feréstec de tots, era i

és la reencarnació del Ramon. Va aparèixer del no-res, just després de l’enterrament i, quan el veus mandrejar despreocupat al damunt del capó d’algun cotxe, fot els mateixos roncs que el meu estimat Ramonet. Quines coses! No he cregut mai en el fet que, en morir, pugues encarnar-te en un altre cos, però la panxeta del Tomàs la vaig arreplegar ben sencera d’ençà de la seua mort. El meu ventre va anar-se inflant a pressa feta i, des d’aquell dia no ha deixat d’augmentar. La panxa de Tomàs va venir per quedar-s’hi i, just per això mateix, va aposentar-se còmodament fins avui en dia. De ben segur que deu trobar-s’hi d’allò més a gust!



**********



En enviudar per partida doble, la mare va entrar en una mena de declivi permanent que va malmetre la cuirassa de porcellana fina que l’embolcallava i que la protegia. A més, en assabentar-se del mal dolent que l'acuitava, no va poder suportar-ho més i un continuat i ferotge riu de llàgrimes i sanglots va sacsejar-la despietadament la resta dels seus minsos dies. Ella sempre tan coratjosa i decidida. Ella que va néixer sense fer cap plor. Ella que cada dia s'alçava quan encara era fosc i s'allitava ben entrada la matinada. Ella que, a partir d'aquella espantosa notícia, mai més no va voler guaitar-se en cap espill de tan trasbalsada com estava...

Sabeu aquells mals dolents que, finalment i sense que ningú sàpiga per què, acaben per guarir-se? Doncs aquest no és el que va enxampar ma mare. Per molt que la gent vella explica que el pas del temps acaba per curar-ho tot, mai no he pogut acabar d'oblidar aquell temps de tendresa, quan n’érem quatre i encara era feliç.

Els metges només van saber receptar-nos repòs, calmants i estupefaents. Érem pobres i per no tenir no teníem ni gat. Bé, excepte la personificació felina del meu Ramon que vagarejava lliure i autònom i que sempre va fer el que va venir-li en gana. La malaltia, la demència i l'alienació, cada cop van anar a més... fins al final. Sort de la morfina! Si no me l'haguera pres, haguera parat boig d'escoltar el feixuc murmuri dels seus planys.

Destruir és un acte d’una senzillesa ben brutal i ma mare –la meua forta i coratjosa mare– va decidir, a partir d’aquell maleït instant precís, deixar perdre totes les seues darreres estones guaitant l’horitzó rogenc de les vesprades deltaiques i repetir, a tots els qui gosaven visitar-la, tres o quatre històries supèrflues sorgides d’una memòria, la seua, en ferma decadència. Com aquella del xiquet sense cabell...

El procés de degradació física va ser curt, el mental va ser un poquet més llarg i, de ben segur, que va resultar pitjor. A qui més temia la mare, més inclús que al mal dolent que li furtava la vida, era al seu propi caràcter indòmit i agrest. Els darrers dies, la seua veu semblava esgotada i postrada davant l’evidència. Aviat va deixar de caminar. Aquesta mena de patologies ja se sap...

Només semblava escoltar-se a ella mateixa gaudint de la seua pròpia lletania i del seu murmuri etern. Va acabar traspassant al bell mig d’una insofrible malenconia.          

Ara, de sobte, en parlar-vos-en, em ve al cap la nostra darrera tarda plegats. Era divendres, els dos enraonàvem i matàvem les hores tot fent-nos confidències fràgils com un vidre amorosit per les anades i vingudes de les onades de la Platja de la Marquesa. Recordo que jo li parlava d’una timidesa que m’era del tot intrínseca i que mai no va permetre’m ni casar-me ni tampoc festejar amb ningú. Recordo, també, com ella, després d’escoltar-me amb atenció, va alçar la barbeta mentre feia que sí amb el cap i m’oferia un bes de comiat, en un gest que va agafar-me per sorpresa, ja que mai no vaig saber acostumar-me a aquella classe de magres mostres d’afecte maternes. La mare, la meua estimada mare, en aquell darrer moment, just abans de finar, va mirar-me amb ulls amorosits mentre s’escarrassava a xiuxiuejar-me que jo sempre havia sigut d’una altra llei. Després va quedar-se del tot immòbil i aclucà els ulls... com si dormís. Mai, per moltes vegades que m’he parat a considerar-ho, no he entès el significat d’aquella darrera frase. Potser un dia d’aquests seré prou gran per arribar a comprendre-la!

Va morir aquella tarda i, encara que era dilluns, el món va semblar ben fet de tan pertinentment com va deixar-la marxar.



**********



Aquest matí m'he alçat abans no claregés, com de costum, i, després d'un esmorzar digne del senyor que mai seré, m'he adonat que era l'aniversari de la seua mort. D'aquell fatídic divendres en què vaig encetar la paradoxal dinàmica autodestructiva mal gestionada on em trobo immers avui en dia. Amb els ulls negats de llàgrimes i una certa tristor apegalosa, m'he sorprès provant de cauteritzar certs records que ja haurien de restar ocults i fossilitzats sota centenars de vivències excessivament accessòries i supèrflues. Darrerament n'hi ha massa de divendres d'aquesta mena. Per això, i agafant l’exemple matern, he determinat que seria bo legislar la hipocresia per abordar la realitat sense d'embuts i, malgrat que l'etern perdedor sempre hagi sigut un bon personatge còmic, he decidit que res millor que agafar distància i alterar la perspectiva habitual abans de prendre qualsevol mena de gir copernicà vital.


De tothom és sabut que el pitjor sord és aquell qui es nega a oir i ara que ho penso -en aquesta mena de panegíric retrospectiu- la mort i la seua evocació sempre han tingut un cert component morbós pels humans que ens fa, alhora, pertorbadors i insensibles. A la gent sembla agradar-li les desgràcies que li són alienes però, paradoxalment, quan aquests contratemps del destí excessivament sagnants ens són propis, tot ens put, el temps sembla voler aturar-se i podem arribar a oblidar com se somriu i enlletgir, encara més, les nostres grises ànimes despentinades. Quina ironia! La vida, finalment, sempre acaba per retrobar-te i fer-te regirar panys coneguts per aconseguir fer palesa la teua pròpia vulnerabilitat. Crec que, a voltes, sobren les paraules, que caldria parlar en silenci i tractar de superar, cadascú a la seua manera pròpia i individual, les malintencionades garbinades que, a voltes, ens ofereixen la vida i també la mort, és clar.



No descobriré la sopa d’all si us comento que, darrerament, m’he fet gran (potser massa) i que ja no sóc aquell xiquet menut que fruïa esbojarradament amb els inesgotables partits de futbol de carrer, les guerres de joguina i els ullals farcidets de granotes i de samarucs. L’isolament, darrerament, sembla entestat a acuitar-me per qualsevol de les meues tres cases que, des de fa alguns anys, romanen en un etern silenci perpetu i sepulcral. No faig gairebé res. Tinc una vida tan simple i avorrida com un vas de llet sense sucre ni galetes, amb petits hobbies estúpids dels quals no val la pena parlar-ne. Vaig nàixer per morir o per viure, i tot i triar el camí més treballós, tinc la sensació que no he fet res del que havia de fer… fóra el que fóra. Mai no he pretès millorar el món. Ans hauria de ser capaç d’esmenar-me a mi mateix. Sempre m’ha mancat un poquet d’ambició. No he sabut pujar els graons de dos en dos i, això, m’ha condemnat a la mitjania més mediocre. Poques vegades, excepte quan era menut, he tingut la sensació de saber aprofitar la vida al cent per cent…

Pertanyo a una generació desencantada i òrfena de referents que ha vist com tot el que se li havia promès era només una gran mentida. Ens han furtat tot allò que, almenys en teoria, ens corresponia en dreta llei i, just per això mateix, podria arribar a resultar gairebé normal, el nostre total desencís. Ens han convertit, a força d’atapeir els nostres cervells amb notícies de furts i desfalcs per part dels guardians del benefici comunal, en una mena d’autòmats captivats per les efímeres conxorxes puerils que recorren les xarxes socials i els mitjans de comunicació. Potser hauríem de centrar els nostres interessos en altres temàtiques allunyades d’aquesta fum perniciosa i tractar de valorar la necessitat d’implementar la diàspora hel·lènica al país que ens ha tocat viure o bé remar més fort en el nostre viatge envers la nostra utòpica Ítaca particular...

El dia d’avui, mentre ofreno aquest repàs antològic d’uns naufragis vitals que ja devien restar oblidats i no faig cas dels meus propis consells,  m’entretinc al Bar Español tot fent eventuals llambregades al mòbil per tal de copsar afartades evidències als seus calaixos virtuals. Mentre ho faig, no puc evitar l’observació, divertida, del particular món quotidià dels individus autèntics del meu Delta. La morfologia idiosincràtica dels vells colons sempre va caracteritzar-se per la diversitat del seu origen, per un pragmatisme variable i per la seua pesarosa austeritat. Però, amb l’esdevenir dels anys, les noves generacions van deixar enrere la sobrietat i la tristor apegalosa de pares i iaios i, a hores d’ara, només podríem retrobar aquesta mena d’originals aparcers desubicats si poguéssim endinsar-nos en algun dels darrers reductes descontextualitzats on la pudor anyenca dels caliquenyos t’impregna els narius amb una singular barreja d’originalitat i de costumisme caspós. És en aquests indrets insòlits on, entre sorollosos mítings tavernaris fruit de segones repassades i sortides de manilla sense rei o as, cerco la meua pau interior mentre assaboreixo els despietats cafès tallats que m’ofereix una cambrera forana de cuixes llampants que em saluda tot picant-me l’ullet... pobreta. En llegir el diari i fer algun sudoku gaudeixo, sense poder evitar-ho, d’escoltar, divertit, les darreres perles verbals xiulades per l’intrèpid estol de revoltosos jubilats que m’embolcalla i em plantejo, per enèsima vegada, les darreres paraules de la mare. En fer-ho m’adono que la vida familiar que havia creat noera més que un efímer castell de cartes que, finalment, va acabar per ensorrar-se. I, potser per això mateix, em sento aclaparat per una buidor malenconiosa que, d’ençà de la seua mort, m’embolcalla l’ànima i em corromp l’esperit. Disculpeu el meu to agre però mai no he sabut pidolar almoines d’amor ni regalar floretes romàntiques ni tampoc he estat capacitat per conjugar coherentment el gerundi del verb estimar… Sempre he tingut idees ben confuses sobre les relacions de parella. De fet mai no m’he arribat a enamorar. Potser, avui que ja sóc prou gran i potser també una mica més savi, escoltaré la mare i miraré de trucar la porta contrària a veure si, aquesta vegada, l’acabo d’encertat del tot.



Vaig néixer, he viscut i viuré sempre al poble Nou del Delta. Tota la meua experiència vital podria resumir-se en un etern pelegrinatge al costat d’una mare valenta i d’un parell de pares meravellosos... Perquè en tenia dos de pares jo... Sabeu?


dilluns, 30 d’abril de 2018

RESUM D'ABRIL

El mes d'abril és un mes molt important pels lletraferits de tota condició... El dia de Sant Jordi és la data més destacada de tot l'any. Enguany no em trobareu a la festa del llibre que es fa a la Biblioteca, ja que, com que no presentem cap novetat literària no hem cregut adient posar cap parada. Però això no vol dir que no continuem amb la lluita. Sóc jurat del premi literari del Col·legi Agustí Barberà d'Amposta, també sóc guanyador del concurs literari Joan Cid i Mulet i escriptor del mes a l'Institut de tecnificació d'Amposta...

Jesús Serrano a la Revista Amposta d'Abril

Sortim a la Revista Amposta a la pàgina 21 amb una nova Història per pensar que porta el títol de i que ens parla del negoci del Nadal!
Business is business

dimarts, 24 d’abril de 2018

Jesús Serrano guanya el Joan Cid i Mulet!

L'escriptor ampostí Jesús Serrano ha guanyat el XXXIV Concurs Literari Joan Cid Mulet amb el seu relat breu "Gairebé podria semblar un conte". El pare literari de personatges infantils com Miquelet Setencàrrecs, la granota Teresina i Pepita la Solfes, ja ha rebut diversos guardons en concursos arreu de les terres catalanes com el Concurs de Relats Breus del Consell Comarcal del Montsià, el 21 d'Abril de l'Aldea, el Llibresebrencs.org, el 420 caràcters per unes relacions en igualtat 2014 de l’Institut Català de la Dona, el Premi literari Jordi Porta, el premi Postal de la bookman...