Cançó de bressol

 

Ell

Em desperta el brunzit vibratori d’un telèfon mòbil repicant empipadorament al damunt de la tauleta de nit. Obro els ulls només per adonar-me que el sol encara no ha sortit. Amb el cor mig adormit, agafo el maleït aparell i, just un instant abans de rebatre’l contra la paret, m’ho rumio una dècima de segon revisant l’agosarada identitat de qui m’ha tret de l’estat de somnolència en què em trobava sumit fins fa un instant. Mentalment incapacitat per una millor contesta, reacciono amb veu d’ultratomba tan sols per escoltar una munió indesxifrablement inconnexa de crits i expressions malsonants que m’obliguen a alçar-me precipitadament del llit.

Són les vuit AM i el sol encara no ha sortit. De moment l’astre rei resulta perdedor en la seua diària lluita-de-gegants contra l’etern núvol de contaminació que, d’una manera perenne, envolta la nostra ciutat.

Pel retrovisor del cotxe m’observo el demacrat careto-de-zombie-de-peli-de-sèrie-B que foto darrerament. Empipat, rondino i renego del meu poc saludable hàbit d’anar a dormir ben tard, llevar-me ben d’hora i esmorzar qualsevol cosa al bar de sota del trist apartament de separat on ja semblo haver-me instal·lat d’una manera definitiva.  Amb un parell de burritos picants, una chela ben freda i un esgarrifós cafè capaç de posar en entredit el-meu-ventre-a-prova-de-bombes jo, ja faig per sortir al carrer i tractar de conquerir el complicat món que ens ha tocat viure.

Les intermitents llums blaves dels vehicles policials, així com l’enrenou d’una gernació d’agents i facultatius mèdics bellugant-se caòticament,  m’indiquen, a les clares, que ja he arribat al meu destí. En baixar del cotxe, el Moncho  -el mateix simpàtic company que m’ha despertat ara no fa ni tres quarts d’hora-  no em deixa alenar explicant-me, amb la seua dinàmica de crits i gestos exagerats, els detalls més escabrosos de l’homicidi que s’ha perpetrat aquesta mateixa matinada.

Som a la Carretera Federal 2 (la que connecta amb Tijuana), entre una deixalleria i un descampat. El meu nom és Pedro Acosta. Treballo per a Juárez Hoy i, allí mateix, al ben mig d’una col·lecció de passius membres del departament de policia impecablement uniformats, ens trobem amb el cos mutilat d’una noia jove segurament assassinada fa ben poques hores. Les seues, clarament definides, faccions indígenes així com un uniforme blau mig estripat m’indiquen inequívocament que es tracta d’una maquiladora[1], d’una treballadora de la àlgida i pròspera indústria manufacturera de l’Estat de Chihuahua. 

...

Ella

Aquests darrers dies se’ns ha girat força feina havent de realitzar dobles torns extraordinaris per tal d’augmentar la producció davant la creixent demanda dels-de-l’altra-part-de-la-frontera. El mercat dels Estat Units pareix un monstre sempre afamat  a qui mai aconseguirem afartar. Resignada, però, accepto la meua poca fortuna sotmetent-me a les ordres del patró pels irregulars i minsos trenta dòlars que rebo de  setmanada .

Avui, per tercer dia consecutiu, arribaré a casa un cop ben entrada la nit. La meua preciosa Clarita tornarà a adormir-se lluny dels braços de la seua mare. La meua estimada nena rebrà la visita de Juan Pestañas[2]  acaronada per la abuelita Prudencia qui, després de set dècades de lluita vital, haurà portat avant, tota sola, a tres generacions de dones Nucamendi des del seu Chiapas originari. La nineta dels meus ulls descansarà envoltada de titelles, ninots i petits óssos de peluix mentre la seua esgotada mare la contemplarà a les fosques plorant en silenci davant la impossibilitat de gaudir de la contagiosa rialla del preciós fruit del seu ventre.

...



Ell

- Ofelia Nucamendi, vint-i-tres anys, soltera, residència estable al cent tretze de l’Avinguda Transporte Sur. D’aquí de Juárez però arribada ara fa cinc anys provinent del sud de Chiapas. Deixa filla petita encara no escolaritzada a càrrec del familiar més proper: l’àvia... – ens comenta als nois de la premsa el sergent de la policia d’una manera mecànica, monòtona i rutinària, com aquell a qui res l’importa el text llegit.

- Podríem vincular aquest cas als múltiples feminicidis de Las muertas de Juárez? - pregunto amb la curiositat del periodista bregat en mil i una notícies d’aquesta tipologia.

- Pedro..., Pedrooo..., Pericoooo... No et facis l’orni que sempre estàs a la recerca d’un titular escabrós per poder deixar-nos ben malparats - em recrimina benèvolament l’interlocutor policial mentre plega veles donant per finalitzada la improvisada roda de premsa.

Mitja hora després -el temps de prendre un cafè i fumar-me una cigarreta- l’escena del crim queda deserta. Només roman al terra un patètic grafit florescent maldestrament dibuixat i el rastre de les desenes de rodades dels vehicles vinculats al cas com únics  i tristos recordatoris de l’assassinat de la noia Nucamendi.

Demà, només trobarem algun breu comentari a les seccions de successos dels rotatius locals i, si hi ha un polsim de sort, alguna nota al·legòrica als informatius de Televisa o al Canal 7.

La setmana vinent, Ofelia, únicament serà una més entre les incomptables mortes i desaparegudes d’una llista que sembla no voler mai deixar de créixer i que atorga a Juárez el dubtós títol honorífic de Ciutat més perillosa del món per sobre de Caracas i de les, permanentment on fire, capitals de l’Orient Mitjà.

...

Ella

Com tots els dies, l’estridència sonora del timbre ens avisa de l’acabament de la nostra eterna jornada laboral. Són més de les deu de la nit i el sol ja fa força estona que s’ha retirat per dormir. Totes les maquiladores correm a afanyar-nos no fóra cas que perdéssim el darrer vell autobús verd de la Línia 8 que ens deixarà a poca distància dels nostres llocs de residència habituals. Prenem seient en silenci. Només s’escolta l’ofegat rum-rum d’un atrotinat motor tan carregat de quilòmetres que ja ningú recorda quan va sortir de la fàbrica de la General Motors a Detroit. L’esgotament suportat pels nostres cossos després d’una dotzena d’hores de dura feina ens impedeix badar boca per mantenir qualsevol tipus de conversa. La callada tristor d’aquelles que s’han quedat a les portes d’assolir el somni americà recarrega el xafogós ambient d’un transport col·lectiu on comoditats confortables com l’aire condicionat i la neteja van romandre encallades a l’altra part de la frontera.

El Paso queda tan lluny..., el Rio Bravo és tan ample..., les patrulles frontereres es mostren sempre tan diligents en l’acompliment de la seua tasca..., el Desert de Chihuahua resulta tan sec i tan àrid..., les nostres càrregues familiars són i seran sempre tan feixugues...

A cada aturada el nostre autobús va alleugerint el pes de tota la tristor acumulada al seu interior descarregant afligides i abatudes dones per les diferents barriades d’aquesta ciutat sense cap mena d’ànima. Davant la propera arribada del meu torn, m’alço i premo la campaneta d’avís mentre dirigeixo una breu salutació còmplice al mateix xofer malcarat que em du a casa totes les jornades des d’aquell dissortat dia quan vaig decidir-me a sortir del meu Chiapas de procedència.

En posar el peu a terra, al ben mig d’un solar deshabitat que fa d’improvisada parada de bus, em sento sola, insegura i, del tot, vulnerable. El deficient enllumenat que tutela el meu repetitiu trajecte diari cap al recer de la casa familiar tampoc ajuda gaire a fer-me sentir emparada i protegida. El guirigall i la fressa llunyana de dos gats en zel barallant-se acaben per posar-me el cor a cent mil revolucions per minut. Accelero les meues passes maleint la llargada d’uns pantalons i una bata de la feina que em vénen massa grans. Renego també de la meua genètica indígena que em va adjudicar unes cames massa curtes que resulten ben inútils per a les curses de velocitat.  M’arrambo la bossa de mà i remeno el seu interior recercant el ganivet de la fruita de l’esmorzar per tal de dissuadir a qualsevol agosarat amb ganes de brega. Tracto de pujar el ritme de les meues mini-gambades etzibant-me petits copets a les cuixes per tal d’activar les cames al màxim mentre saltironejo evitant els mil rocs i forats que atapeeixen el terra del meu camí. Al mateix temps, eludeixo les incomptables línies mig esborrades que entapissen el malmès paviment terrer..., deu ser que la por i el pànic m’incapaciten la ment transformant-me en una maníaca obsessiva compulsiva qualsevol.

No tinc cap gana de convertir-me en una més de las muertas de Juárez, apareixent a l’endemà mutilada i parcialment esquarterada al mig d’un solar ple de runa i deixalles a la vora de qualsevol perduda carretera secundària....
...

Ell

La fredor de la nit desèrtica acarona una ciutat-que-mai-dorm per cortesia del pas fronterer que lidera el nostre ritme diari. La gran densitat de trànsit suportada per les principals artèries que, persistentment, alimenten al gran-monstre-del-nord m’impedeixen de gaudir al màxim de la conducció del meu Ford Gran Torino Coupé del 74. Aquest vehicle ha estat el meu únic, fidel i veritable amor des d’aquell dia quan no vaig poder estar de regalar-me’l, ara ja fa un parell d’anys, després de veure l’ovacionada  pel·lícula del gran Clint Eastwood. El seu flamant color vermell pintaungles i aquella capota de vinil immaculadament blanca em van seduir immediatament convertint-se així en el tro final que va fer esclatar en mil bocins el meu malmès matrimoni. El fruir del dolç pilotatge del seu magnífic motor V8 pels carrers de Juárez m’ajuda a evadir-me de la buida tristor que m’assalta el cor cada cop que observo qualsevol d’aquelles nombroses creus rosades, recordatori despietat dels milers de dones tràgicament desaparegudes o assassinades durant el transcurs de les dues darreres dècades.

Semblo un imbècil, un meco[3], un beneit del cabàs cercant  el miler de possibles perquès d’aquestes morts tan inútils mentre, alhora, tracto de trobar un lloc d’aparcament ben proper al meu apartament de nou-solter.  Entre les divagacions del meu dispers cervell em vénen al cap teories força vàlides on s’esmenta l’eterna lluita de poder entre els diferents cártels mafiosos fronterers, la passivitat de les autoritats, la tradicional violència de gènere masclista imperant a la societat mexicana, el turisme sexual del tot-s’hi-val procedent del nord del Río Bravo... Tanmateix, decideixo obviar i deixar de banda la possibilitat d’un super-assassí-en-sèrie capacitat per a liquidar i esquarterar a milers de dones mexicanes mentre defujo, també, les recargolades teories que ens parlen de programades abduccions extraterrestres per experimentar macabres rituals amb la població femenina local... Hi ha gent per tot...

Sense cap mena de prescripció mèdica qualificada m’administro un setè gotet de tequila anyenc com a eficient somnífer casolà. El meu elevat grau d’intoxicació etíl·lica em porta al cervell tèrboles imatges de icòniques  matriuskes russes sense principi ni final en una perfecta representació al·legòrica a l’embolicat cas de las muertas de Juárez. Totes les històries resulten sempre similars, brutals i esgarrifoses i ni la col·laboració d’experts del FBI ni l’atracció mediàtica internacional atiada per la participació d’afamats artistes com Jennifer López o Antonio Banderas podran suscitar mai cap mena d’alteració rellevant en aquesta, caòticament inesgotable, sèrie de crims.

Definitivament res no varia ni canviarà mai i les dones continuaran desapareixent cada vesprada com per art d’encanteri...

...

Ella

Un segon..., dos segons..., tres..., quatre..., cinc..., el perill sembla que ha passat. Esbufego un sospir de profunda tranquil·litat. Aquesta nit aplegaré sana i estàlvia a casa i podré gaudir en pau de l’observació de la meua preciosa Clarita mentre dorm plàcidament al seu meravellós món de fantasia tan allunyat del racionalment caòtic univers dels més grans.

- Vinga, Ofelia, dues cruïlles més i ja hi ets!

De sobte, un fort cop al cap. Mans suades i respiració mig tallada. Sofriment, martiri i turment. Càstig innecessari. Soroll de roba estripada i eines esmolades reflectint la llum de la lluna. La Vella Dama apropant-se  amb la falç perfectament esmolada...
Al no poder ni voler suportar més aquest suplici inhumà decideixo evadir la ment i pensar en la meua nena que avui, com gairebé totes les nits, sense cap mare que l’aviciï, rebrà la visita de Juan Pestañas amb la seua cançó per dormir:



“Buenas noches,
hasta mañana
que Juan Pestañas
ya va a llegar.
El anciano de los sueños
bonitos cuentos
te contará...”



...

Ell

Em costa d’encertar la clau al pany de casa. El darrer got de tequila no m’ha anat gaire bé i em noto un poc marejat. Sense voler-ho, poso en marxa l’aparell radiofònic. Aquesta nit dormiré ben acompanyat. L’alcohol i la música sempre han compaginat adequadament.

Em trec la roba tenint força cura de no caure i prendre mal, mentrestant,   per alguna de les radiofórmules nocturnes on els noctàmbuls i els insomnes demanen melodies a la carta, ressona una bonica cançó de bressol tradicional mexicana que m’acarona acompanyant-me dolçament vers els braços de Morfeu.
Demà serà un altre dia...



“Buenas noches,
hasta mañana
que Juan Pestañas
ya va a venir.
Ponte tu pijama,
métete en la cama
porque ya es la hora de dormir”.





[1] Treballadora d’una empresa processadora, normalment subcontractada i instal·lada en zones franques frontereres exemptes de tota obligació fiscal i  laboral. La totalitat de la seva producció està destinada a l’exportació al mercat europeu o, en aquest cas concret, al nord-americà.
[2] Tradicional cançó mexicana de bressol del compositor mexicà Francisco Gabilondo Soler conegut com Cri Cri, el grillito cantor.
[3] Emprat a la mexicana zona de Chihuahua com a sinònim de ximple o maldestre.