Avui


Potser et resultarà sorprenent trobar la casa buida al tornar de la feina. Potser et sentiràs desconcertat quan no ensopeguis amb el sopar acabadet d’escalfar sobre la taula. Potser et xocarà no localitzar la meva insignificant presència al rebedor de casa esperant expectant la teva arribada, tan subtil, etèria i servicial com sempre. Potser et desconcertarà ensopegar amb aquesta carta al damunt del llit.

 Avui, finalment, ha arribat un moment on ja no vull escoltar pas els teus fingits i falsos t’estimo per que, al pronunciar-los, vas estrenyent, cada cop més fort, el cercle de la meva minsa llibertat individual.

Avui, finalment, ha arribat el moment de fer dissabte emocional, de recosir  i apedaçar les esparracades costures de les meves nombroses cicatrius, de llepar-me les ferides, de rentar-me la cara, d’eixugar-me les poques llàgrimes que puguin romandre guardades dintre els meus cansats i tristos ulls, d’alçar ben alt el cap i tirar endavant tractant d’oblidar aquesta maleïda banda sonora degenerativa en que has transmutat la nostra perllongada vida en comú.

Avui, finalment, he determinat, tremolant, que ja no puc pas continuar d’aquesta manera; que les teves amenaces ja no m’han d’atemorir ni acoquinar; que ja no puc suportar més aquest particular món nostre sobrecarregat de plors i menyspreus; que ja no puc viure pendent de les teus rabiosos i sobtats canvis d’humor que tan m’han aterrit.

Avui, finalment, he decidit trepitjar fort el terra i escapolir-me, d’una manera definitiva, del negre forat on m’havia vist soterrada aquests darrers anys, totalment sotmesa per un monstre deshumanitzant i anihilador.

Avui, finalment, m’he adonat que no tens la més mínima idea dels milers de llàgrimes que he arribat a vessar; que no ets més que un despòtic vampir emocional que necessita nodrir-se necessàriament dels meus sentiments; que requereix menystenir-me, menysprear-me i anorrear-me perseverantment per tal d’ amagar així totes i cadascuna de les seves pròpies mancances i carències personals.

Si, fins al dia d’avui, havia suportat conviure al teu costat no era pas per que gaudís del teu domini i les teves constats vexacions. Si, fins aquest dia, encara era aquí, és perquè havies aconseguit fer-me viure enfonsada en un total i continuat naufragi emocional, abatuda i ofegada pels teus incessants i perpetus maltractes físics i mentals. Si fins ara no havia gosat revoltar-me contra la teva tirania absolutista és perquè no havia aconseguit reunir pas les forces necessàries per atrevir-me a realitzar aquest coup-de-force tan trascendental.

Jo ja no vull tornar a veure mai més la teva tèrbola mirada. Ja no desitjo sofrir més els teus cops i humiliacions. La vida dóna moltes voltes i girs inesperats i, ara, ja ha arribat el meu moment. Ara, ja no tinc cap mena d’interès en escoltar els teus contes xinesos per a nens japonesos. Ara ja no tinc cap mena de necessitat de romandre al teu costat. Ara prenc les rendes de la meva vida. Ara surto al carrer amb un esbojarrat desig de viure. Ara m’il·lusiono davant la possibilitat d’encetar una nova etapa vital tan allunyada de la teva perversa presència. Ara, finalment, et dic adéu per sempre.