Potser et resultarà sorprenent
trobar la casa buida al tornar de la feina. Potser et sentiràs desconcertat
quan no ensopeguis amb el sopar acabadet d’escalfar sobre la taula. Potser et
xocarà no localitzar la meva insignificant presència al rebedor de casa
esperant expectant la teva arribada, tan subtil, etèria i servicial com sempre.
Potser et desconcertarà ensopegar amb aquesta carta al damunt del llit.
Avui, finalment, ha arribat un moment on ja no vull escoltar pas
els teus fingits i falsos t’estimo
per que, al pronunciar-los, vas estrenyent, cada cop més fort, el cercle de la
meva minsa llibertat individual.
Avui, finalment, ha arribat el
moment de fer dissabte emocional, de recosir
i apedaçar les esparracades costures de les meves nombroses cicatrius,
de llepar-me les ferides, de rentar-me la cara, d’eixugar-me les poques
llàgrimes que puguin romandre guardades dintre els meus cansats i tristos ulls,
d’alçar ben alt el cap i tirar endavant tractant d’oblidar aquesta maleïda
banda sonora degenerativa en que has transmutat la nostra perllongada vida en
comú.
Avui, finalment, he determinat,
tremolant, que ja no puc pas continuar d’aquesta manera; que les teves amenaces
ja no m’han d’atemorir ni acoquinar; que ja no puc suportar més aquest
particular món nostre sobrecarregat de plors i menyspreus; que ja no puc viure
pendent de les teus rabiosos i sobtats canvis d’humor que tan m’han aterrit.
Avui, finalment, he decidit
trepitjar fort el terra i escapolir-me, d’una manera definitiva, del negre
forat on m’havia vist soterrada aquests darrers anys, totalment sotmesa per un
monstre deshumanitzant i anihilador.
Avui, finalment, m’he adonat que
no tens la més mínima idea dels milers de llàgrimes que he arribat a vessar;
que no ets més que un despòtic vampir emocional que necessita nodrir-se
necessàriament dels meus sentiments; que requereix menystenir-me, menysprear-me
i anorrear-me perseverantment per tal d’ amagar així totes i cadascuna de les
seves pròpies mancances i carències personals.
Si, fins al dia d’avui, havia
suportat conviure al teu costat no era pas per que gaudís del teu domini i les
teves constats vexacions. Si, fins aquest dia, encara era aquí, és perquè
havies aconseguit fer-me viure enfonsada en un total i continuat naufragi
emocional, abatuda i ofegada pels teus incessants i perpetus maltractes físics
i mentals. Si fins ara no havia gosat revoltar-me contra la teva tirania
absolutista és perquè no havia aconseguit reunir pas les forces necessàries per
atrevir-me a realitzar aquest coup-de-force
tan trascendental.
Jo ja no vull tornar a veure mai
més la teva tèrbola mirada. Ja no desitjo sofrir més els teus cops i
humiliacions. La vida dóna moltes voltes i girs inesperats i, ara, ja ha
arribat el meu moment. Ara, ja no tinc cap mena d’interès en escoltar els teus
contes xinesos per a nens japonesos. Ara ja no tinc cap mena de necessitat de
romandre al teu costat. Ara prenc les rendes de la meva vida. Ara surto al
carrer amb un esbojarrat desig de viure. Ara m’il·lusiono davant la
possibilitat d’encetar una nova etapa vital tan allunyada de la teva perversa
presència. Ara, finalment, et dic adéu per sempre.