Vaig néixer el mateix
any en què el Yuri Gagarin es va convertir en el primer home a rodolar per
l’espai. L’Espanya franquista era un lloc més... com ho podria dir? Mmmm...
ingenu. També, és clar, més reprimit socialment i culturalment. A l’escola no
se’ns instruïa gaire sobre determinats aspectes de la història, la política o
la sexualitat. Bé, per ser sincers, més aviat se’ns adoctrinava adequant els
nostres esbiaixats coneixements a l’estricta i rància moral decimonònica establerta
i afí al règim. Igual que el col·legi, les nostres famílies se circumscrivien a
parlar-nos de vaguetats paleses i d’òbvies inutilitats que, de ben segur, mai no
ens serien de cap mena d’utilitat a la vida real. Mentrestant, els mitjans
informatius es delectaven a glossar-nos les fastuoses inauguracions efectuades
pel Caudillo o bé a comentar-nos els sensacionals èxits esportius internacionals
de personatges tan il·lustres com Urtain, Carrasco i Bahamontes. Per tot això, quan
arribàvem a l’etapa adulta els membres de les
noves generacions de l’OJE estàvem totalment mancats de qualsevol mena de
sapiència en tot allò referent a la vida i a les relacions amb el sexe
contrari. Bé..., potser tothom no va viure de la mateixa manera aquesta
adolescència tardana que, en el meu cas concret, potser va ser més tardívola de
l’habitual i em va condemnar a un patètic ostracisme social que marcaria la
resta de la meva existència.
Mai no m’he
hipotecat. No tinc res meu. No em complau la possessió d’objectes inanimats.
Les coses m’atabalen. Tinc quaranta-set anys i no sóc feliç. L’única cosa que
col·lecciono i que traeix la meva filosofia idealista són els queixals aliens.
Sí... no em mireu així! Sóc una mena d’antagònic Ratolí Pérez que gaudeix de
passejar de dia i amb la cara descoberta per qualsevol dels eventuals mercats
efímers que aleatòriament sorgeixen per la meva Barcelona nadiua cercant
embogidament qualsevol resta extravagant d’algun queixal del seny.Per què justament aquestes peces bucals
concretes?-us demanareu interpel·lativament- sino serveixen pas per res! Doncs,
per això mateix, perquè no tenen cap mena d’utilitat per als éssers sedentaris
en què la darwiniana evolució de les espècies ens ha anat transmutant, per
tractar-se d’una herència de caràcter vestigial, d’un recordatori transitori i
passatger que es complau de fer-nos memòria sobre la nostra homínida
procedència.
Sí, teniu tota la raó! Sóc un paio
estrafolari, un raret de collons! Però no us penseu que la meva compilació queixalística
podria resultardes mesurada o excessiva. Jo, més aviat, m’he limitat a
seleccionar aquelles peces dentals més peculiars o idiosincràtiques que he
pogut arribar a localitzar, entre elles les dens sapientiae del meu pare
i del meu germà ja finats, del meu avi patern i, per tal que no conjectureu
sobre les relacions genètiques masculines de la meva peculiar col·lecció, també
us deixaré aquí plasmats i per anar fent boca alguns personatges il·lustres
destacats dintre del meu recull dental. Així, i a tall d’exemple, us podria
assenyalar en Ramon Casas, en Lluís Domènech i Muntaner, en Santiago Rusiñol o,
fins i tot, el mateix Antoni Gaudí. Ja ho veieu, sempre m’ha complagut el
Modernisme català! Cadascú escull la seva manera de convertir-se en un friki
estrafolari i decadent!
El meu primer petó el vaig obtenir quan només tenia trenta-un anys,
esperonat pel general desfici entusiasta dels Jocs de Maragall. Sempre vaig
estar secretament enamorat d’aquella nena de l’Escola General Primo de Rivera
que no deixava, ni per un instant, de rosegar compulsivament tots i cadascun
dels seus llapis de colors. Avui en dia, assegut al metro i malgrat que no va ser
ella la primera fèmina amb qui vaig mantenir relacions sexuals, encara imagino
i projecto la nostra improbable i platònica vida en comú en un exercici
d’abstracció i canonització amatòria força llarg i laboriós que vaig encetar a
la tendra edat de set anys.
Alguns cops em semblo al meu pare, quitothora explicava divertides i
plasents històries impossibles sempre iniciades amb una mateixa absurda
al·locució que, a hores d’ara, encara podria arribar a escoltar sense
escarrassar-m’hi massa: “Sabeu què ha passat?” Sempre fins aquell fatídic dia
quan va morir el meu germà. Llavors tot va començar a canviar a pitjor.
Em va costar molt acceptar-me tal com sóc. Un, en una mena d’intel·lectualitat
miop, té una concepció d’ell mateix que normalment difereix força i no es
correspon gaire amb la imatge que en té la resta de la gent que l’envolta. La
majoria de vegades, la vida és una autèntica porqueria carregada de misèries i
penúries que vas suportant desitjant l’arribada d’un improbable cop de sort que
t’ajudi a ensopegar amb un endemà millor. Pèl-roig, alt, sec i escardalenc, mai
vaig acabar d’encaixar amb el prototip de mascle autòcton i, molt probablement,
sempre vaig ser una mena d’ésser exòtic socialment desubicat.
Tampoc m’agraden els dijous. La dona que es va cobrar la meva primera
besada, dominada per un desinterès impostat per tot allò que feia referència a
la nostra provisòria relació sentimental, em va deixar a la meitat de la
setmana d’aquell olímpic agost de Manolos, Mercurys i Caballés... No sé
què se’n deu haver fet d’aquella mala pècora de llengua esmolada i juganera que
em va fer retornar la devoció religiosa provocant, en les meves parts més
flàccides, el portentós miracle de la resurrecció de la carn amb unes mans de
santa i un afany masturbatori que va fer-me embogir temporerament. La molt
porca, en un gest de dramatisme fútil i sense cap mena de propòsit predefinit,
em va abandonar -just després d’una mamada de campionat- jurant-me amor etern
ifent-me-li prometre que l’ànima esguerrada del pèl-roig orfe de pare i germà
que ara us parla, mai es tornaria a enamorar de cap altra muller.Així, després
d’aquesta breu nota explicativa, segurament us quedaran aclarits els motius
fonamentals pels quals, durant els darrers quinze anys, les relacions amorosesm’han
generat certa angúnia existencial.
Vaig començar a escriure arran del’estat d’ansietat provocat per
aquella absurda prometença amatòria queem va acabar coaccionant i forçant-me a
visitar un psicòleg capacitat per avaluar el meu atrotinat inconscient i per
tal d’esmenar i polir les meves mancances davant les relacions interpersonals.
Aquell argentí rebordonit i pagat d’ell mateix, em va recomanar que escrivís
perquè era una bona manera de fer sortir tots els imperceptibles problemes
ocults que, de sempre, tant m’havien angoixat. El fet de gargotejar mots i
paraules al damunt d’un full de paper, en el meu cas i des d’aquell dia
concret, em va servir de teràpia i em va ajudar a deixar sortir totes aquelles
emocions que mai havia sabut gestionar. A més, la poca-soltada aquesta de
l’escriptura, va convertir-se en el meu modus vivendique em permetia
dedicar en cos i ànima a la plaent i satisfactòria tasca d’esbravar-me i donar
sortida a totes i cadascuna de les meves enquistades frustracions.
Es diu que els literats de debò escriuen perquè es troben incòmodament
fastiguejats amb la seva vida i, just per això, tracten de reemplaçar aquesta misèria
pròpia per una misèria inventada. El mateix podríem comentar d’aquells lectors
empedreïts que miren d’escapolir-se de les seves penoses i deficients realitats
submergint-se en la literatura per tal de poder portar a efecte -almenys d’una
manera imaginària- tot allò que mai podrien aconseguir realitzar resseguint la
seva patètica iniciativa pròpia. Per la meva bandaparticular caldria deixar dit
que sempre he estat una mena d’impiadós escèptic descregut dels llibres. No
obstant això, en devoro amb un afany golafre tots els que puc arribar a
arreplegar per tal d’aconseguir adquirir un bagatge literari suficient que em
permeti dignificar els llastimosos i insignificants llibres d’autoajuda amb què
em guanyo la vida. Mai m’ha importat la utilització de versos de collita aliena
ni el fet de recórrer a costumismes resuats i tòpics rancis. Potser posats a
triar un altre gènere, possiblement haguera elegit la novel·la negra
anglosaxona, ja que mai m’he pogut acabar d’empassar les reixides i peninsulars
històries urbanites de l’alter ego detectivesc del Vázquez Montalbán.
Sóc un escriptor atípic i mediocre que compon les seves històries a
retalls, en un joc caòtic que va adquirint cert grau de coherència a poc a poc,
com un trenca-closques fugisser amb les peces desaparellades que hom va
encontrant pels racons més oblidats de la seva pròpia memòria. Que jo recordi,
des d’aquella encertada recepta argentina, m’he limitat a emplenar desenes de
llibretes amb la meva pèssima cal·ligrafia impracticable, enfollit i dominat
per una mena d’horror vacui, prenent anotacions incomprensibles i
cercant les paraules apropiades per tal de completar uns hendecasíl·labs
impossibles de concatenar totalment ignorant sobre en quin moment concret el
meu estripat cervell podria tenir una pensada digna de formar part de la meva
patètica obra literària.
Avui encara evoco aquell darrer cafè tallat que vaig compartir amb la
mare i que va encendre’m la llengua i l’ànima. No recordo el motiu inicial de
la nostra inclement controvèrsia. Potser van ser algunes abraçades pendents,
potser unes vertiginoses expectatives vitals impossibles d’assumir, potser
alguna garbinada malintencionada, potser el no saber empatitzar amb el dolor de
les nostres pèrdues, potser algunes antigues coïssors massa enquistades, potser
alguns vetustos armaris carregats de soterrades animositats, potser les
successives defuncions del meu germà i del meu pare, potser... La veritat però,
és que vam anar allunyant-nos d’una manera progressiva ignorant-nos
completament durant més d’una dècada. A voltes, perdut dintre la meva pròpia
inaccessibilitat respecte a la mare, m’adono que la meva vida familiar no ha
estat més que un efímer castell de cartes que, finalment, s’havia acabat per
ensorrar i em sento aclaparat per una buidor malenconiosa que m’embolcalla
l’ànima mentre un almanac fugisser avança a pressa feta fent-me enyorar sense
rancúnies,les croquetes de la meva infantesa, la paella dominical, els crancs
vius que la mare posava dintre el congelador perquè li entristia clavar-losun
ganivet assassí (ella preferia aquesta mena de gelat-holocaust-crustàcic),
els entrepans de poca cosa, la mercromina als genolls, les tardes de pipes i
parxís, els assots amb el dors de la mà, la llet rebaixada amb aigua i els
quatre colors sense punta que sempre portava dintre de la seva bossa per tal
d’entretenir aquell nen pèl-roig que mai restava quiet.
El cervell, alguns cops, és un aparell excessivament mandrós que es
limita a soterrar records sota cent superflus estrats d’una absurda
quotidianitat mal entesa. La vida, però, no sol presentaraquesta mena de
desgana quan s’esbargeix colpejant-te despietadament per
l’esquena mitjançant alguna tombarella del destí en forma de les iteratives
dringades dissonants d’un atrotinat telèfon mòbil capacitades per sostreure’t,
a cops de peu, de l’estàtica estació on restaves aturat obligant-te a visitar
el modernista Hospital de Sant Joan per tal de complimentar una mare acuitada
per un mal dolent que no volia renunciar a cruspir-se-li l’ànima.Tot de sobte, amb
el senzill i natural gest de creuar una porta hospitalària, et trobes submergit dintre d’un subtil
desgavell emocional que et força a oblidar aquell neci vot de silenci
autoimposat i abraçar,plorant sense soroll i amb el cor totalment
esgarrinxat, a la teva progenitora mentre no et pots estar de xiuxiuejar-li a
cau d’orella tots aquells vertiginosos vocables d’estimació que mai havies
gosat manifestar-li. Abatut, em vaig prostrar al seu costat durant el temps que
fóra necessari. Tots dos vam limitar el nostre contacte a observar-nos sense
dir-nos res, mirant-nos els ulls, deixant de banda, amb un cert vertigen mal
dissimulat, qualsevol mena d’oratòria inútil, invocant absents vides
pretèrites, somrient-nos amablement com si tota aquella cancerígena collonada
no anés amb nosaltres però aclaparats per una íntima i sòrdida tristor
apegalosa que, amb el seu gest postís, embolcallava progressivament les nostres
solitàries ànimes fent-nos morir en vida mentre esperàvem un miraculós i
afortunat capitomba de darrera hora que ens permetés sortir de la lúgubre
cel·la d’aquella hospitalària presó sense nom on ens havíem vist abocats.
Vaig apagar el
telèfon, vaig deixar de contestar les trucades del meu editor, les dels amics i,
també, és clar, les de Jazztel. La suposable pèrdua de l’únic familiar directe
que em restava em feia venir esgarrifances, però el món emmalaltit que,en sort,
ens havia tocat viure va manifestar la seva ànsia per cobrar-se una nova
víctima i, la Vella Dama, no va dubtar ni un instant a mostrar-se per la petita
escletxa de la porta de l’habitació amenaçant-nos amb l’ombra de la seva
esmolada dalla.
Vaig sortir una
estona d’aquella avantsala de la mort per tal d’esbargir cos i ànima d’aquella
atmosfera irrespirable impossible de suportar essent sabedor que el fet
d’esmunyir-me no servia de res, ja que, més tard o més prompte, la vida acabaria
retrobant-me, perquè les cartes vitals ja estaven repartides i els grans tafurs
sempre dominarien el joc. Mentre, assegut al passadís, em limitava a recollir
els naips materns escampats pel terrer i maleïa les meves tristes i solitàries
circumstàncies, vaig poder gaudir, des d’un enorme finestral modernista dissenyat
a la perfecció per un dels antics posseïdors d’un dels mes preuats queixals de
la meva col·lecció particular, vaig gaudir sorpresivament de la magnífica
volada d’un estol de gavines que anunciaven als quatre vents l’arribada d’una
pluja imminent en una mena de solidària elegia climàtica que intentava
empatitzar somàticament amb els meus irracionals pensaments...
Tot de sobte, però,
em va semblar reconèixer-la! Sí! Es tractava d’aquella nenaqui, de sempre,
havia queixalat obstinadament els seus llapis de colors i el meu trist i
solitari cor antisocial. Els nostres ulls es van creuar per un efímer instant.
Ella també em va identificar arrufant el nas amb certa perplexitat. Vaig
observar-la atentament per tal de descartar qualsevol mena d’incertesa. No vaig
tenir cap dubte ni vacil·lació i, malgrat les quatre dècades que separaven la
nostra darrera trobada, vaig alçar-me per fer-li un parell de petons.Després
dels rigorosos i costumistes compliments habituals, vaig preguntar-li com
l’havia tractada la vida. Ella em va parlar d’un matrimoni massa precoç, d’un
divorci massa tardà i d’una filla adolescent massa voluble que, a voltes, ni es
dignava a dirigir-li la paraula.No m’hi vaig poder estar i, amb una intrepidesa
impròpia del meu tarannà apocat quem’allunyava de qualsevol mena de raciocini
coherent, vaig atrevir-mea comentar-li el meu platònic enamorament. Vaig
etzibar-li totes i cadascuna de les perles verbals que em van venir al cap.
Vaig parlar-li del meu estrany afany col·leccionista provocant-li un riure que
va acabar de fer-me perdre el sud del meu propi nord. Vaig taral·lejar-li
matusserament algunes antigues cançons infantils que ens havien ensenyat a
l’escola. Vaig guarnir al màxim els records inventats de la nostra vida en comú
dissertant sobre petons sota el vesc, sobre inacabables balls de barri, sobre
aquelles disfresses impossibles que tant ens agradaven, sobre els canalons dels
nostres suposats diumenges conjugals, sobre les pel·lícules al Verdi i les
nostres secretes passejades medievals pels voltants del Barri Gòtic...Tot ben
assaonat amb un desafortunat singlot nerviós fruit del vertigen que m’acuitava
i que semblava resultar-li graciós i simpàtic. Vaig confessar-li el meu amor
sincer. Vaig voler morir i viure a la mateixa vegada. Vaig obrir-li de bat a
bat el meu armari interior sobrecarregat de remembrances fictícies. Vaig gosar
internar-me uns metres en l’impossible mostrant-li la meva ànima despentinada.
Vaig aconseguir definir-li la paraula estimar
en només sis paraules. Vaig deixar-me anar totalment. Vaig parlar-li de la meva
ànima arrugada per la manca d’alegries satisfactòries. Vaig guardar silenci
fins que ella em va agafar dolçament la mà iem va acompanyar a l’habitació de
la meva mare per tal de poder-nos acomiadar...