Quaranta-set




1
Després d’un esplèndid i sensacional matí de vestit de bany i tovallola a l’esquena, ara, a l’hora del berenar, s’ha esdevingut una mena de diluvi universal; una tempesta esfereïdora esquitxada per alguns ocasionals perdigons de calamarsa que no s’esforcen gaire aamagar la seva soterrada intenció de voler convertirel Delta en una mena d’Atlàntida contemporània.
Avui em fotré ben xop!
La merda de paraigua de butxaca que vaig entestar-me a comprar als xinesos de la cantonada per tal d’auxiliar-me en aquesta mena de situacions resultarà del tot inútil davant les inclemències d’aquest temps enfollit. Deu ser cosa de l’escalfament global que, darrerament, sembla haver trastocat el caòtic ordre climàtic de la façana més occidental delvell, malmès i caducMare Nostrum.
-       Uuuun..., doooos i treeees! Allà vaig! Collons com plou!
Amb la còmica i grotesca gestualitat pròpia d’un viatger mullat i desorientat, desembarco, patèticament, a l’interior de l’hospital. Un cop dintre i força empipat, llenço el meu ineficaç paraigua a terra escopint serps i dimonis per la boca mentre maleeixo a tots els milers de milions de xinesos escampats pel món per obstinar-se a fabricar aquesta mena d’inútils subproductes concebuts per ésser fets servirun sol cop.
Una enllaunada veu femenina em saluda educadament obrint-me les portes de l’antiestètic ascensor sense miralls que m’ha conduit fins a la segona planta.
Resulta increïble com, en un parell de minuts, he passat per un insòlit i ferotge temporal, per un ascensor anodí ambientat amb una anestèsica música clàssica i, finalment, per una de les dissortades i atziagues avantsales del cel dels cristians.
Com puc, m’esmunyo vertiginosament per un tètric passadís tènuement il·luminat per quatre escasses llums fluorescents on es pot flairar el subtil aroma de la mort. La meva educació formal fa que no gosi mirar als costats per tal de no interrompre la lúgubre intimitat d’aquells que es troben a punt de realitzar el trànsit finalen la seva eterna recerca d’una vida millor. Les doloroses misèries d’aquests darrers moments vitalshaurien de poder ésser realitzades en la més rigorosa intimitat i envoltats només per les persones més properes a aquell qui juga la darrera partida d’escacs amb la Vella Dama.
El fúnebre, sinistre i estret corredor s’esgota i jo em limito a enlairar el cap només per reafirmar que em trobo al davant de l’habitació 205. Obro la porta sense fer cap mena de soroll i observo com la meva germana petita estreny les mans del meu iaio. Els guaito en silenci per tal de no destorbar-los. Mai he suportat les interrupcions grolleres. Ara mateix, però, em sento com un espieta-sàtir, com un voyeur-no-convidat que contempla un moment d’intimitat extrema entre dues generacions de la mateixa família només distanciades per sis minses dècades. Una tossera involuntària i traïdora em delata interrompent aquest privat i postrem acomiadament. Un cop m’ha descobert, la meva germana s’alça, em saluda amb un parell de petons (ella sempre ha estat així d’efusiva), em fa cinc cèntims de la inamobible i funesta situació i aprofita la meva presència per tal de sortir al carrer a fumar i espargir la ment una bona estona.
Li oferiria un paraigua..., però ja no en tinc cap.
Prenc seient a la vora del llit, al costat d’un finestraldirectament orientat al’anticparc municipal. Els gotellims rítmics, compassats i decadents d’una pluja que s’esgota m’evoquen tristes cançons melòdiques italianes d’uns temps en blanc i negre, uns temps que potser van ser millors, uns temps que potser van ser més purs..., potser. Miro de reüll el meu estimat iaio. Ja només és un record d’aquell home alt i ben plantat que algun dia va ser. Avui, prim i esquifit, s’ha convertit en un menut sac de pell i ossos, blanc com la cera i amb una epidermis subtil i tènue com la d’un vell pergamí. Ara únicament sembla un excedent obsolet..., un residu anyenc..., una exigua ombra d’ell mateix...
Les ganes de plorar fan que m’apropi al finestral però, en fer-ho, hi deixo una taca de baf que tracta d’engrandir-se a pressa feta per tal d’impedir-me l’observació de la vegetació domesticada d’aquell parc centenari. Aquest sobtat obstacle m’obliga a fixar la meva fugissera mirada en el sostre del compartiment 205 ja que no em veig amb cor de contemplar el meu avi per molta estona més sense esclafir a llagrimejar com aquell nen petit que sempre volia pujar al seient del darrera del seu vell mobilette.
Es diu que si vigiles un sostre d’una habitació durant una estona prou llarga, t’acabes mimetitzant amb l’estuc, les clavilles i el gotelé de la paret fins arribar aconvertir-te en un moble més de l’estança.
-       Perfecte, així podré fugir de la colpidora imatge del rostre crispat del meu avi poques hores abans de deixar-nos per sempre!
“Il Mondo” de Jimmy Fontana retruny al meu cervell mentre el món no deixa de girar. Quan arribem a la vellesa ens limitem a empènyer un dia darrere l’altre amb l’única esperança que el darrer instant demori al màxim la seva propera arribada. El tren del meu avi sembla que ja no desitgi continuar, sembla que, finalment, hagi aconseguit arribar a una estàtica estació final on restarà aturat per sempre més.
-       Pobre Ramon!, tota la vida lluitant com un burro per tal d’aconseguir una vellesa digna i tranquil·la... Quina extravagància en els temps que corren!
El meu fútil soliloqui s’interromp quan, de sobte, el meu iaio sembla ennuegar-se. M’hi apropo per tal de verificar que tot segueix de la mateixa manera. Li parlo a cau d’orella. No respon. Les constants vitals continuen estables. El cor se’m relaxa. Les pulsacions tornen al seu lloc. Li ofereixo una rústega i tosca carícia. M’adono que mai li havia fet cap. Tota la vida estimant-lo i no li ho havia demostrat cap vegada. Tantes jornades estiuenques pescant samarucs i granotes, tantes tardes de diumenge jugant plegats a les cartes,  tants milers d’hores mirant el futbol, més de trenta anys menjant un al costat de l’altre i mai li havia pogut dir que l’estimava i que l’enyoraré la resta de la meva vida.
-       Això també ens ha quedat pendent! Que curt de gambals he estat! Per quins set sous els homes només apreciem les virtuts dels éssers més estimats quan marxen per no tornar!?

-       Quaranta-set..., quaranta-set anys...
Aquesta xifra em sorprèn agafant-me totalment desprevingut. No m’ho esperava! Ara, tot de sobte, s’ha posat a parlar! Setanta-dues hores sense pestanyejar i ara em xiuxiueja una xifra que no sé pas què collons significa! Apropo l’orella a escassos mil·límetres de la seva boca! L’empenyo suaument per tal que recuperi la consciència! Miro i torno a mirar les seves constants! Tot segueix igual! Res ha canviat! Tracto d’asserenar-me. Dubto. Potser ha estat el fruit de la meva imaginació... 
Passa un àngel, en passen dos, tres..., i així fins a deixar el cel gairebé deshabitat. Una sensació d’impotència embolcalla la meva ànima. Tracto de reflexionar sobre aquesta xifra aleatòria. Especulo, barrino, medito i raono sense treure’n l’entrellat. Conjecturo a l’atzar però resulta del tot inútil...
La porta de la 205 s’obre inesperadament retornant-me a la crua realitat. Una infermera lletja, rabassuda i amb uns malucs com els d’un rinoceront africà em fa fora de l’habitació d’una manera gairebé grollera per tal de realitzar les ablucions diàriesal meu avi. Un cop al passadís, observo unwhatshapp de la meva germana que m’indica el seu imminent retorn. Amb les butxaques a les mans i una mica de cara de borinot, opto perbaixar a la cafeteria.
La mateixa enllaunada veu femenina d’abans,aquest cop, es limita a acomiadar-me d’una manera dolça i educada. Surto al carrer. L’olor de la terra molla del parc impregna els meus narius. Em relaxo. Deixo enrere la crispació hospitalaria. Surfejo per la vorera mentre tracto de no embrutar-me massa els baixos dels texans amb els bassals acabats d’engendrar per un cel ennegrit i força enutjat. Entro al bar cercant una taula tranquil·la i solitària allunyada dels comentaris dels habituals erudits de taverna per tal de reposar el meu esperit fullejant algun efímer diari esportiu que m’ajudi a superar el garbuix emocional en què em trobo immers. Així, entre messis i cristianos, neymars i florentinos, tracto de soterrar infructuosament aquest patiment que em neguiteja i em desficia l’ànima. “Quaranta-set, quaranta-set anys...” Per molt que ho rumio no li acabo de trobar cap mena de sentit... Procuro centrar la meva atenció en la lectura, ja que mentre el meu cervell desxifra qualsevol text escrit no disposo de suficient capacitat neuronal per tal de retenir el material acabat de llegir i analitzar, alhora, el caòtic desordre d’emocions on em trobo submergit. Durant tota la meva vida he considerat que el senzill gest de llegir qualsevol cosa per fútil que aquesta sigui es podria comparar a fer trampes al jugar al solitarija que m’ajuda adefugirla realitat quan aquesta no em resulta massa plaent.
De sobte, però, en passar pàgina, la sang em crema i el clatell em bull. Com havia pogut no veure-ho si havia estat tota l’estona al meu davant!  Les ombres del passat encara el persegueixen! Enguany faria quaranta-set anys que la meva àvia ens va deixar a causa d’un penós càncer de pit que, malgrat l’aferrissada lluita del meu iaio venent-se tota la terra d’arròs per pagar qualsevol tractament miraculós que pogués allargar mínimament la seva existència terrenal, va, finalment, emportar-se-la al cel dels cristians.
La vida, atzarosa i juganera, alguns cops com aquest et sorprèn amb un triple salt mortal desubicant-te i descol·locant-te completament.
Una llàgrima em regalima per la cara...
-       Vell xaruc!..., com l’arribaves a estimar...


2
El meu enèsim saqueig al frigorífic –les situacions crítiques sempre m’han accelerat el metabolisme alimentari- queda interromput en escoltar la sorollosa melodia del meu atrotinat telèfon mòbil. En sentir-lo, ho deixo tot i, com un atleta etíop dels anys vuitanta, recorro a peu nu i a tota velocitat la curta distància entre la cuina i el rebedor. Les presses mai han estat unes bones conselleres i, com era d’esperar, m’entrebanco caient estrepitosament a terra. Darrerament, de tant ensopegar amb els revessos de la vida, fins i tot, ja caic amb estil.
M’alço farragosament i miro d’agafar el telèfon per tal de retornar la matinera trucada de la meva mare qui, entre plors i gemecs, tracta d’explicar-me la serena defunció del meu iaio. Em sento com si  –un cop més- haguera arribat tard a la fotografia de fi de curs del col·legi de la meva infància. Em quedo paral·litzat sense saber pas què fer ni contestar. Una malenconiosa aflicció em subjuga sotmetent-me en cos i ànima. Una tristor apegalosa m’empeny ajudant-me a subsistir a l’esgotadora jornada que tinc per davant...
Com un autòmat truco a les meves germanes...


3
Com detesto l’execrable costum de xerrotejar amb el to pseudopaternalista de qui es creu amb el deure obligatori i ineludible de parlar per parlar, sense dir res. La gent parloteja i enraona tractant de convèncer-te que ha estat el millor que li podia passar, que ja havia esgotat tot el talonari de la seva vida, que havia tingut la sort d’haver gaudit de la coneixença de cinc néts i dos besnéts... En definitiva, una pila de frases tòpiques i estereotipades totalment buides i sense cap mena de missatge; unes elucubracions només concebudes per tal de quedar bé i dignificar aquestes converses de capella ardent. Jo, per la meva banda em mostro igual d’hipòcrita que aquesta mena d’individus i em limito a donar-los tota la raó quan, segurament, ja els havia deixat d’escoltar abans que diguessin la seva primera frase.
En aquests moments de condol actues més per automatismes que per altra cosa i vas tirant endavant gràcies a  algun antidepressiu i també, és clar, als uniformats àngels de la mort del tanatori que t’il·luminen en aquests moments de tràngol i et serveixen de guia pels laberíntics camins de la mercantil parafernàlia del negoci de la mort que trafica amb els sentiments més profunds de les persones que acaben de perdre a un ésser estimat. És en aquests moments quan t’adones que ens hem venut en cos i ànima al pervers déu del capitalisme més recalcitrant a canvi d’un trist i exigu grapat d’estèrils promeses, que ens hem suhastat barata trenta míseres monedes d’or caigudes com engrunes de l’enlairada i inabastable taula d’aquells qui veritablement mouen els fils; que ens limitem a ser uns patètics éssers humans...


4
Camino i camino sense ser capaç d’alçar el vol. Passejo per la vorera gaudint de la màgica i festiva diada catalanista de l’onze de setembre amb milers de mans entrelligades conformant una colossal cadena humana que solca tota una nació.
Pujo al cotxe i poso la ràdio. Per alguna de les radiofórmules que en conformen el dial, algú ens recorda la mort del mític cantant melòdic italià Jimmy Fontana.
Quina gràcia d’encert! Havia de ser justament avui...

“Gira, il mondo gira
nello spazio senza fine
con gli amori appena nati,
con gli amori già finiti
con la gioia e col dolore
della gente come me.

Oh mondo!, soltanto adesso,
io ti guardo
nel tuo silenzio io mi perdo
e sono niente accanto a te...
Il mondo!,
non si é fermato mai un momento,
la notte insegue sempre il giorno,
ed il giorno verrà...”