Jo de petit no era gai... Jo de petit era un
nen. No sé pas —mai he tingut la necessitat de preguntar-m’ho— sobre quan m’hi
vaig convertir... en gai.Sempre m’havia pensat que, en el moment de néixer, ja
tenia una certa predisposició en tot allò referent a les opcions sexuals
individuals però, molt probablement també degueren existir certs factors
socials i de caràcter conjuntural capacitats per repercutir-hi... En un món
tant complex com el que ens ha tocat viure amb milers d’influències de tot
tipus, no vaig creure mai en la necessitat de plantejar-me aquesta qüestió
concreta, més aviat em semblaria una interpel·lació més pròpia d’algú homòfob,
esporuguit i ignorant. Per la meva part us diria que, en cap cas, he experimentat
cap mena d’orgull de ser homosexual, senzillament ho he estat i punt. Que jo
recordi, sempre em vaig sentir romànticament atret pels membres del meu propi
sexe. Tot i la meva precocitat a autosatisfer-me sexualment, les noies tan sols
em resultaven plaents i agradoses, però els xicots... buuuff... els xicots eren
diabòlicament deliciosos. Malgrat que de petit vaig advertir certa reprovació
homofòbica per part d’alguns companys de l’escola que em trobaven un espècimen
estrany i estrafolari a qui no li agradava pas el futbol i que s’inflamava
entusiasmat amb l’observació d’un bon quadre, amb els anys i després d’una
adolescència titubejant, aquella mena d’apartheid
sexual masculí va anar deixant pas a una tolerant acceptació social ben entesa.
Després de tot residíem en un llogaret perdut de la mà de Déu i tots érem
sabedors de les mancances, vicis i defectes d’aquells qui ens envoltaven.
Potser per això mateix, quan vaig decidir-me a fer el pas i sortir de l’armari,
vaig adonar-me que, moltes de les meves persones més properes ja n’eren
conscients de la meva sexualitat irresolta, però gairebé tots van saber esperar
amb tranquil·litat i aplom que em sentís suficientment còmode per parlar-ne
d’una manera oberta i asserenada.